º·._.LLÀGRIMA DE LLUNA._.·º

Desencaixar

2012-01-10T17:46:00.001+01:00

Giro contra direcció, i veig un munt de llums que vénen cap a mi. Les botzines trenquen la rutina dels murmuris de la ciutat. Em paro en un voral, espantada, tremolant. Abaixo del tot el volum de la música i me n'adono que estic trista, molt trista. Miro enrere, pel retrovisor, i el que veig m'aterra... tot això he volgut esborrar? Tot això duc a l'esquena? Miro endavant i els cotxes circulen, la gent camina però jo no em moc. Una fiblada em puja pit amunt, com un vòmit, se m'entelen els ulls... i els tanco. Ploro dins la solitud del cotxe, dins la multitud d'aquell carrer.

No estem mai sols, només ens hi sentim.

Lectures 2011

2012-01-04T22:22:00.003+01:00

Us deixo amb la llista d'alguns dels llibres que he llegit durant aquest passat 2011. Trobareu les sinopsis a "La Llibreria".

L'illa del tresor - Robert Louis Stevenson
Després de la pluja - Sergi Belbel
Eva Luna - Isabel Allende
L'elegància del número zero - Lluís Muntada
El gat i la rata - Günter Grass
El libro de los abrazos - Eduardo Galeano
El mercader de Venècia - William Shakespeare
Sota el signe de sagitari - Jaume Fuster
L'home que mirava passar els trens - Georges Simenon
Gil, el pagès de Ham - J.R.R. Tolkien
Pandora al Congo - Albert Sánchez Piñol
La chica que amaba a Tom Gordon - Stephen King
Sé el que estàs pensant - John Verdon
L'any de la plaga - Marc Pastor
El professor - John Katzenbach
L'ombra de l'eunuc - Jaume Cabré
Führer ADN - Joan Rabasseda
Mecanoscrit del segon origen - Manuel de Pedrolo
Terra baixa - Àngel Guimerà
Maria Rosa - Àngel Guimerà
Teatre - Santiago Rusiñol
En companyia d'abisme i altres obres - Sergi Belbel
L'últim Merovingi - Jim Hougan
El fin del mundo y un despiadado país de las maravillas - Haruki Murakami

2011: punt i seguit

2012-01-01T05:09:00.003+01:00

Penso que la millor manera de dir adéu a aquest 2011 és donant les gràcies a tots aquells i aquelles que heu estat a prop meu, que en sou uns quants. Podria explicar els balanços d'aquest any, les coses bones que m'han passat, les dolentes... però el que ocupa més lloc dins meu sou tots vosaltres. Sense més preàmbuls, això és per agrair-vos la vostra proximitat. Un brindis per les nostres vides.

La família no es tria, però si pogués triar, escolliria exactament la mateixa. Als meus pares i a en Pau... gràcies per ser-hi sempre, incondicionalment, malgrat els meus errors i els vostres encerts. Junts som forts. A tota l'altra família, tiets i cosins: que puguem seguir trobant-nos com sempre i plorar i riure junts. Especial menció a la Cristina, l'Àlex i en Gerard, els millors cosins d'aquest planeta.

Els amics. Vull començar per tu, Irene, perquè saps que ets molt especial per mi. Aquest any no ha estat el millor per tu i has hagut de superar molts obstacles, què t'he d'explicar oi? Però mira't... saps perfectament que anirem avançant costi el que costi, i que ens tindrem SEMPRE l'una a l'altra. Puc ser despistada i tenir algunes limitacions, però em tindràs sempre que em necessitis perquè t'estimo moltíssim, perquè no et vull perdre mai, i sobretot, perquè vull que siguis molt feliç!

Maria, estic molt orgullosa de tu. Has aconseguit un gran propòsit aquest any i no era gens fàcil. Espero que això et serveixi per demostrar-te a tu mateixa que, si t'esforces, pots aconseguir moltes altres coses que ni t'imagines!

Mariona, per tu també ha estat un any carregat d'emocions, però has vist fins on has arribat? Camina guapa, sempre endavant. Només mira enrere per aprendre dels errors o per dibuixar un somriure.

Mònica: tants anys al mateix poble, i no t'he descobert fins ara! Gràcies per caminar al meu costat i per deixar-me caminar al teu. Trobaràs el que busques, n'estic segura!

Polters... Maria, Cristina, Àngela, Garri, Vane, Gina i Irene (x2)... aquest any ens hem vist poquet amb totes vosaltres, i us trobo a faltar moltíssim. Trobo a faltar els cargols a l'amanida, les calces gegants de iaia, els viatges, les tertúlies, els hiiiinos i sobretot tenir-vos a prop! Aquest nou any ens hem de veure més, aquest hauria de ser el propòsit Polter pel 2012 :)

Xevi... puja allà dalt i triomfa! Gràcies pel teu suport i la teva sinceritat, per les estonetes compartides, pels teus somriures i per compartir amb mi les teves il·lusions. Arribaràs lluny, ja ho saps.

Laia: et dic el mateix que li dic a en Xevi. Però hi afegeixo una coseta: confia en tu, ets gran en tots els sentits de la paraula. Ets una flor que tot just brota. Els anys que vindran a partir d'ara seran els millors, siusplau, sigues tu mateixa sempre!

Víctor: aquests últims mesos t'has convertit en un gran amic, i dels importants. Hi has estat en molts moments i junts hem passat grans estones. Ves a buscar allò que vols, que no et faci mandra! Tot el que has hagut de viure ha fet de tu una persona única i especial. Com diu en Sergi, tens un do... jura'm que l'aprofitaràs! A mi em tindràs sempre a prop encara que no em vegis. T'estimo molt, petit!

Sergi, quan penso en tu de seguida em ve una paraula al cap: autèntic. Ja veig que hauré d'anar a pescar per les teves terres! I també tinc un moment gravat a la memòria: l'abraçada que em vas fer l'únic dia que em vas veure dins el pou. T'ho agraeixo de tot cor, per mi va ser el passaport a una amistat que espero que duri per sempre. Pots comptar amb mi sempre, sempre, sempre.

Vivi! Tota una donassa! Tot i que era un paper a "Després de la pluja", crec fermament que tens aquest poder del que parlaves. En els ulls, en la paraula, en el gest. Espero compartir més coses amb tu que els escenaris!

Carles i Paola: de vosaltres dos, em quedo amb l'empenta i les ganes que poseu en tot el que feu. Hem passat moments durs darrera els escenaris, nervis, il·lusions, i a sobre els escenaris també... i això ens ha fet una família molt gran. Gràcies per aportar la vostra experiència i la vostra serenitat a la meva vida.

Dani, gràcies per les hores que ens has dedicat a tots nosaltres. A mi el teatre m'ha canviat la vida, i tu n'ets una mica el responsable. Gràcies per confiar en mi i per fer-me créixer. Un plaer treballar amb tu!

Tu Jaume també ocupes un bon lloc en aquesta llista. Ens hem conegut d'una forma estranya, almenys per mi, però hem compartit estones que no oblidaré. Que fàcil que és parlar amb tu, que proper... espero poder-te fer dos petonassos com Déu mana i brindar amb un bon gintònic!

Alexandros i Giorgos, els meus germans tan llunyans i propers a la vegada! Gràcies per compartir el sentiment de lluita i llibertat, gràcies per estimar el nostre petit país i per fer-lo créixer, i gràcies per existir! Quan ens fareu una visita? Σ 'αγαπώ πολύ, Παίρνω την καρδιά.

Jordi, o doommaster... tal com dèiem ahir, aquest any espero poder passar més estones amb tu! Moritz, paelles, solet... i la teva companyia, què més es pot demanar? Gràcies per escoltar-me i fer-me costat, i per venir a veure'm als escenaris :D

Una menció honorífica, també, a totes les tardes passades a l'Espai Jove amb els meus estimats nois i noies. Quan tinc un dia complicat, sempre em rebeu amb un somriure i això no té preu. Marta, m'has ajudat molt i t'ho agraeixo profundament. I tu, Pau, no cal que et digui que també t'has fet estimar per tots i totes. Et trobarem a faltar però n'estic segura que has pres la decisió correcta i espero que els nostres camins es vagin creuant de tant en tant. Que fàcil que ha estat treballar al teu costat! Mil gràcies!

Als companys i companyes dels Pastorets '11... felicitats per la feina feta, gràcies pels riures i la il·lusió compartida. Nando, un plaer!

Per vosaltres, amics de RD... una abraçada gegant que ens porti a l'estel que tant hem somiat plegats. Farem molta més feina, i la farem molt bé. Que el compromís i l'amor per la nostra terra ens acompanyi per sempre i que el crit no s'ofegui mai. Sumem.

Dones de l'Ateneu, gràcies per ser dones i lluitar pel que és just. Juntes som imparables.

Estimats #nodormo's! Vosaltres també hi heu estat durant les llargues nits d'aquest any, ens hem acompanyat mútuament en una soledat que de vegades fa mal, però que de vegades et porta a conèixer gent com vosaltres.

Robert i Ester, amos de la meva "segona casa", professionals immillorables, glugluts' nights. Jordi, Enric i Mariona, companys de la BUTI, i Albert... carpe diem, (però amb moderació, per favor!!)

Els que no hi sou per la distància, Dolo i Maxi... 2000 petons i 12 abraçades cap a Argentina, que travessin l'Atlàntic però que no perdin l'escalfor. Judit i Francesc, esteu més a prop però aquest any no hem coincidit massa, penso en vosaltres. I pels que esteu tan enfeinats, Jordi i Mireia... espero veure-us més sovint. Petonets a l'Arnau i a la Joana!

Amics i família dels blogs, també em feu molta companyia i he après molt de tots vosaltres. Perdoneu-me si aquest any he estat tant absent, però ha estat per un motiu, i és que he estès una mica més les ales. Però aniré tornant de tant en tant, que també s'ha de reposar.

I finalment... els que ja no hi sou, especialment tu Sergi i vosaltres, avis i àvies... us estimo molt i molt, i també us enyoro, però estareu al meu cor sempre. Us porto amb mi arreu on vaig. Us somio, us recordo... esteu vius dins meu. Mentre jo visqui, vosaltres també.

Deixa'm dir-te

2011-08-03T18:18:00.000+02:00

(Permeteu-me buidar aquí un record, uns instants de ràbia).

Fa dos anys i divuit dies, i deixa'm dir-te que el temps no ho cura. Eren més de la una de la nit, i jo arribava del cinema: Harry Potter i el misteri del Príncep, amb unes crispetes, una aigua i molt bona companyia. L'endemà vaig marxar de casa sense maleta, sense res més que el moneder i la por. No vaig dir res als de casa fins al cap d'unes hores, els vaig trucar per dir-los que passaria uns dies fora i que no es preocupessin, que tot anava bé. Mai havia dit una mentida tan grossa. Al cap d'uns dies vaig tornar, vaig fer la maleta i vaig tornar a marxar. T'ho he dit mai que, de la mateixa manera que existeixen malparits com tu, hi ha gent molt maca al món? Gent que em va acollir a casa seva sense saber qui era ni d'on venia. Gent com en Francesc, l'Anna, la Judit, en Raul, l'Anna Maria i en Martí. I malgrat les circumstàncies, estic molt contenta d'haver-los conegut perquè, encara que no els veig gaire, em van ensenyar una cosa meravellosa i imprescindible de la vida: ser i saber estar.

Ja et dic: el temps no cura el mal que vas fer perquè els records perduren, els malsons apareixen, la por paralitza i la sensació d'impotència i de no poder canviar el que va passar no s'esborra. A més a més, el fet d'haver viscut el que vas fer no només m'afecta a mi, sinó a tothom amb qui em relaciono. Però sàpigues que jo no em rendeixo, em sento forta i valenta per tirar endavant i refer el camí. Em consola saber que no només pateixo jo; ha de ser dur suportar-te a tu mateix, viure entre dins els teus barrots mentals que no et permeten ser una persona normal. I sàpigues també que no estaràs mai tranquil, perquè si mai tens una filla (Déu no ho vulgui) resaràs i suplicaràs que no es trobi amb un desgraciat com tu. A veure com te'n surts, d'això. Et perseguirà sempre, i sempre és molt de temps.

Sense "A"

2011-05-11T00:11:00.006+02:00

Les coses no sempre són senzilles,
en Jordi sovint m'ho diu
que per ser un jove ric i de Ses Illes
no s'és més fort ni millor es viu.

De muller en Jordi no en té
més de les orelles li'n surt diner,
però no existeix home més ruc
i tothom el pren per mentider.

Surt el sol i és dins del llit,
vesteix de mil i un botons
sense córrer, ben polit
engoleix llet i bombons
i que n'és de presumit!,
del seu reflex en rep petons.

Viu tot sol, pis gros i buit,
sent que el temps li esdevé etern,
dos peixets, bistec mig cuit
si és estiu com si és hivern.

Té de tot i en el fons res,
diu que viu en un món trist
doncs ningú el vol, és incomprès
i el seu somni és ser ben vist.

Prop del riu l'enyor del cel,
recull pedretes, encongit,
mentre riuen les donzelles
d'un tret mor, fuig el neguit,
i es fonen les estrelles
i de sobte tot és nit.

Qui s'anima a fer un text, poesia o relat sense la A? O encara més difícil, sense la E? :)

Vuit

2011-05-08T19:53:00.003+02:00

De petita m'agradava el número 8, era el meu número preferit. Quan em deien: "pensa un número de l'1 al 10", sempre escollia el 8. Em sembla recordar que el motiu era perquè el noi que m'agradava aleshores el portava al seu dorsal quan jugava a futbol sala. Abans les noies ho fèiem això. I així va quedar. També m'agradava la seva simetria, molt difícil d'aconseguir quan l'escrius a mà, i el fet de que si el gires noranta graus, simbolitza l'infinit. L'infinit, a priori, un concepte difícil de concebre i d'imaginar. No pas quan estimes, però. O quan alguna cosa, com ara el destí o l'atzar (o com vulgueu dir-li) t'arrenca del costat algú que t'estimes, i se l'emporta qui sap on, però lluny. Prou lluny com perquè no el tornis a veure. Doncs quan passa això, quan se'n va algú tan important, te n'adones que pots començar a entendre què vol dir infinit. Perquè jo sé que a en Sergi l'estimaré sempre, i sempre és infinit.
Jo et recordo cada dia, et parlo, et demano consell, et prego que no te'n vagis del meu costat, del meu cor i que continuïs essent el meu àngel de la guarda. De vegades et somric, de vegades et ploro, però sempre et recordo. Sovint també et somio. I et trobo a faltar molt, moltíssim.

Avui és dia 8 de maig, i ja fa sis anys que no ets amb nosaltres. També era un diumenge. Vuit. Ja no m'agrada tant aquest número...

Lectures 2010

2011-01-04T00:13:00.004+01:00

He descobert que en XeXu, com jo, té el costum d'apuntar-se els llibres que llegeix, i m'ha donat la idea de compartir les meves lectures amb tots vosaltres. M'agrada molt llegir, però depèn del temps que tinc que pugui llegir més o menys, o millor dit, del temps que hi dedico, perquè entre el teatre, la pintura, el dibuix, la fotografia, la música, la política... doncs bé, que voldria fer moltes coses i al final acabo fent el que puc. La llista d'aquest 2010 (em sembla que n'hi ha alguns que són llegits a finals del 2009) són aquests:

L'home que va confondre la seva dona amb un barret - Oliver Sacks
L'àngel d'hora en hora - Miquel de Palol
Història natural - David Nel·lo
El cerebro ejecutivo - Elkonon Goldberg
La tienda - Stephen King
El retrato de Dorian Gray - Oscar Wilde
Objetos frágiles - Neil Gaiman
Els homes que no estimaven les dones - Stieg Larsson
La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina - Stieg Larsson
La reina al palau dels corrents d'aire - Stieg Larsson
El planeta dels simis - Pierre Boulle
1984 - George Orwell
Literati - Barry McCrea
Doble o res - Manuel de Pedrolo
Nèmesi - Jo Nesbo
El vuit - Katherine Neville
El foc - Katherine Neville
Quatre dies de gener - Jordi Sierra i Fabra
L'any del senyor - Eloi Vila
El misterio del cuarto amarillo - Gaston Leroux
La metamorfosi - Franz Kafka
El senyor de les mosques - William Golding
En l'escena del crim - Clàudia Pujol
El secret - Rhonda Byrne
La solitud dels nombres primers - Paolo Giordano
Les edats d'or - Albert Sànchez Piñol
El timbal de llauna - Günter Grass
La pell freda - Albert Sànchez Piñol

M'agradarà llegir les vostres recomanacions o compartir els vostres comentaris. Quin és el vostre llibre imprescindible?
Per cert, molt bon any a tothom!

Distàncies

2010-12-06T19:50:00.005+01:00

Distància: f1 1 Interval de lloc o de temps que hi ha entre dues coses. (GDLC)

Hi ha distàncies desitjades, distàncies imposades, n'hi ha de necessàries, de detestables, d'ignorades. Hi ha distàncies físiques, geogràfiques, sentimentals, distàncies temporals, eternes, llargues o curtes, distàncies que curen, distàncies que maten. Hi ha distàncies impossibles.

De vegades hi ha més distància amb algú que tens al costat que amb algú que està a l'altre costat de l'Atlàntic. Però tot i així t'enyoro. Ho voldria tot de tu. Poder descobrir-te, poder tocar-te, escoltar-te, sentir-te, somiar-te, poder abraçar-te i estimar-te... però ho sé, estàs lluny per tot això, o per la majoria d'aquestes coses. Puc fer-les en silenci, però m'aterra l'oblit. Tinc por de que no em recordis, por d'esvair-me com una boira matutina a mesura que va sortint el sol, por de desaparèixer dels teus somnis.

Els quilòmetres m'esgarrapen la pell, m'esquerden per dins... i la sal del mar, del teu mar, em cura les ferides.

Per què és tan difícil compartir la felicitat? Em fas falta.

Perdó

2010-09-19T15:16:00.004+02:00

Quan ens enamorem ens equivoquem ben sovint. En el meu cas, perquè sóc massa passional, impulsiva i impacient, i no sé esperar. I aquest cop m'he equivocat molt, perquè ho he fet tot malament, de pressa i corrents. Sí, i el pitjor és que me n'adono sempre tard, perquè ara potser ja he fet tard.

Si per uns segons l'Al pogués saber el que sento, segurament s'espantaria, però després comprendria que jo, quan estimo, ho dono tot, absolutament tot. I encara que d'entrada això pugui fer molta por, em sembla que esdevé el que tots busquem: una persona que estigui amb nosaltres en un 100%. Segurament erraré moltes vegades més perquè forma part del meu tarannà, però mai ningú em podrà retreure que, quan he estimat, no he donat suficient; ans el contrari.
Aquests dies he fet moltes coses que ara hauria fet diferent, he actuat deixant-me portar i sense pensar ben gens en les conseqüències, i també de forma bastant irracional. Demano perdó, demano mil excuses i m'aparto, ara sí, perquè l'atzar jugui les cartes, però també demano, amb el cor a la mà, una oportunitat. Voldria que l'Al em conegués tal i com sóc abans de res, i que m'acceptés les disculpes. Ell sap tot el que m'ha passat, la situació que fa poc he viscut i, encara que no sigui excusa, espero que li serveixi, en part, d'explicació.

Prometo fer-ho ben diferent d'ara endavant, i esforçar-me perquè les coses surtin millors. Deixa-m'ho provar, Al.

Fugacitat

2010-09-05T20:06:00.002+02:00

Us prometo que em va agafar per sorpresa. Fa uns dies, a la feina, davant dels meus nassos. Plàcidament em va abraçar com una brisa matutina i es va estendre per tot el meu cos deixant-me totalment desprevinguda i desarmada. Ja no recordava com era això, ho tenia del tot oblidat.
L'Al és especial. Tot i que aquests dies m'ha trasbalsat molt, me n'adono que em transmet serenitat, calma, pau. Com una pluja que va gotejant cada vegada amb més força, m'ha anat despertant els racons més adormits, les passions més intenses, ha fet florir esperança a les meves arrels que volen tornar a créixer entre la terra humida.
L'Al té un somriure preciós. Quan riu el món s'oblida de respirar i jo m'ofego de felicitat. En silenci me'l miro i la imaginació se m'enduu a quilòmetres i quilòmetres de distància, en una habitació solitària que omplim de nosaltres i de la nostra olor.
La seva senzillesa m'atrapa, la seva tendresa m'enamora i em captiva. L'Al és diferent, i em fa ser diferent. Seria meravellós poder créixer al seu costat i compartir, així, el mateix aire que el nodreix, impregnar-me del mateix sol que el banya i arrelar a la mateixa terra.

Fent i desfent

2010-08-23T23:49:00.010+02:00

De vegades te n'adones tard de les coses, però te n'adones. Saber que un s'ha equivocat i acceptar-ho, maleir-se els ossos per no haver-ho resolt a temps i debades deixar escapar algunes llàgrimes per buidar una mica l’ànima és tot el que se m’acudeix. O això o no pensar i arraulir-me dins el meu ja conegut espiral d’angoixa i deixar la ment en blanc, però això crec que és perdre una mica el temps car conec la situació i les seves nefastes i perilloses conseqüències.

Coneixem coses que són finites, ans de vegades ens pensem que tot allò que comença, algun dia s'acaba. I certament que la Mort és un final per a tothom i per a totes aquelles coses que algun dia han començat, però diria que poc te n'adones i poc n'ets conscient en eix mateix moment de tots aquests pensaments, adés guanyant adés perdent el pols a mort amb la més negra de totes les senyores que porten dalla.

Per tant, i fent referència a les coses que ens rodegen, cert és que moltes d’aquestes són efímeres però n’hi ha que són eternes. I “res és etern”, digué algun filòsof grec que ara no en recordo el nom, però realment hi ha situacions i pensaments que se’ns fan infinitament eterns i que ens empresonen dins un cau diabòlic i malauradament exasperant, i ara us en posaré un exemple.

Si algú ha arribat mai a estimar de debò, potser sabrà del que li parlo. Fa més de nou anys que estimo a la mateixa persona, i durant el temps que he tingut la sort (ara per ara, m’estimo més dir-ho així) d’estar al seu costat he vist començar i acabar moltes coses, però n’he vist començar moltes que encara no s’han acabat i que dubto, dins el meu raonament refinat i malèvol, que algun dia s’acabin. Parlo d’allò que avui en dia se’n diuen sentiments, que no són res més que emocions que fan tombarelles i malabarismes dins nostre, ben destres i hàbils, mentre l’estomac s’entusiasma amb unes muntanyes russes que sembla que no tinguin aturador. Durant aquest temps he descobert moltes coses sobre mi i sobre el món, m’he fet conscient de la majoria de coses importants concernents a la meva vida, com per exemple, que faig un quaranta-un de peu, que la benzina és molt cara o que la felicitat és una suma de petits moments que ni de bon tros duren per sempre, i també me n’he adonat de com n’és de difícil estar sola, sobretot quan tens tanta gent al voltant i et sembla del tot impossible.

Compartir la vida amb algú que, a priori, has triat, no hauria de ser tant melodramàtic com de vegades resulta. El meu cas és diferent, clar, perquè quan passes de parlar d’una cosa general a concretar pensant en casos reals, tots tenen excepcions, però sobretot el meu, com algun dia podreu constatar.

Doncs bé, resulta que parlo de mi i de la meva relació de més de nou anys amb una persona que jo vaig triar (i que ella em va triar a mi) i amb la qual, sembla ser, no ens vam entendre. Per mi sí que ens enteníem, però clar, amb això no és suficient. Per mi ho compartíem tot, fins i tot el silenci, i rèiem i ens fèiem moixaines sense ni arribar a tocar-nos. Érem especials l’un per l’altre, i el més important de tot: vull pensar que ens estimàvem. Jo vaig créixer al seu costat, ell ho va fer al meu, jo vaig aprendre al seu costat, ell ho va fer al meu, i jo vaig viure al seu costat, però no sé fins a quin punt ell va viure al meu. M’agrada pensar que sí, i que de la mateixa manera que jo, no se n’oblidarà mai. Però mai és demanar massa, potser. I la cosa es va acabar; de la mateixa manera que un dia va començar, va finir. Però amb eix final no van desaparèixer molts dels sentiments (allò que se’m remou per dins i que ja us he intentat definir abans) que em rondaven, ans el contrari: alguns empitjoraren i, fins a cert punt, em feren embogir. Perquè que algú que estimes comenci a trobar respostes quan està lluny de tu, és un cop difícil d’entomar, i jo, que sóc biliosa de mena (o si ho preferiu, atrabiliària), doncs em vaig enfonsar i enfonsar dins una bombolla negra com el carbó i vaig mantenir-me en un estat vegetatiu durant un cert temps, fins que la bombolla no pogué resistir més el pes de la meva solitud i va esclatar. Mentre estava hivernant, se m’acudiren moltes coses sense haver de pensar massa, sobretot maneres de desaparèixer, d’acabar, receptes per no haver de patir tant, qualque somnífer suficient per fer-me romandre durant més temps anestesiada, de tal manera que els aürts i les fortes trompades que venien de cares i a tota velocitat no fessin tant de mal. Però res era suficientment fort per adormir tant de dolor, i patia tant que se’m feren arrugues a la cara de tant de cridar i cridar, i em vaig quedar sense ungles i sense cabells perquè el meu cos no donava l’abast i les defenses quedaren esgotades per haver estat tant de temps anant com unes boges a contra rellotge. I així fou com vaig passar els primers quatre mesos posteriors al que en podríem anomenar “la relació”.

Alguns podríeu pensar que en Ricard, el meu estimat, em va deixar ben plantada i feta un nyap, i ben cert que és, però dins de la tragèdia encara succeïren altres esdeveniments que feren més espessa la sopa i que em martiritzaren profundament. Però són afers que estan relacionats amb altres tipus de relacions, concretament les relacions amistoses, que algun altre dia m'agradaria explicar-vos i que ara no vénen al cas (o sí que vénen al cas, però que ara no tindria temps d'explicar-vos-ho tal i com es mereixen ser explicades). Doncs bé, dins el meu turment i la meva desesperació, vaig obrir un ull amb molta por de ser enlluernada per la llum que feia mesos que no veia, i poc a poc vaig deixar que m'envaís i m'inundés la claror matinal perfumada de rosada. I com aquell animaló que poc a poc es va traient les despulles de sobre, tot llepant-se les cicatrius i escopint fang de la darrera batalla, vaig voler desprendre'm d'una carcassa feixuga i carregosa i proposar-me intentar seguir endavant. No us penséssiu que me'n vaig sortir a la perfecció dels plans de futur que m'havia construït per mi mateixa. Vaig aprendre que hi ha relacions que viuen per sempre més dins teu, i que per tant són eternes, i que de vegades s'ha d'aprendre a viure amb certes coses impossibles d'esborrar. I en veritat us dic que és així, i que porto en Ricard enganxat a la pell, com un tatuatge, i vaig fent i desfent camins i a tots m'hi trobo el meu pobre cor arítmic i panteixant, cansat d'acusacions i blasfèmies i, malgrat tot, amb ganes de tornar a estimar. Perquè al capdavall, tal i com dèiem al principi, a tots ens sega la mateixa dalla i molts pequem d'allà mateix.

Llunart

2010-07-04T15:12:00.002+02:00

Amics i amigues,

Fa escassos dies he creat un altre blog sobre dibuix, pintura i fotografia. No és res de l'altre món, només un blog totalment visual on hi vaig penjant les meves inquietuds artístiques. Fa molts anys que dibuixo i m'agrada moltíssim, i ara fa un any vaig començar a anar a l'escola d'art del meu poble.
Com que també sóc una aficionada a la fotografia, hi he penjat algunes fotos que he fet, les que més m'agraden, i espero poder-hi anar penjant moltes coses més. A mesura que vagi fent cosetes, les aniré exposant en aquest nou blog. Moltes gràcies a tots!

http://llunart.blogspot.com

Com una formiga

2010-07-02T16:39:00.006+02:00

Com una formiga que corre en totes direccions, intentant no ser aixafada per un dit gros i arrodonit que la persegueix allà on va; així és com em sento. Una formiga que sap la imminència de la seva mort, la immediatesa de la seva finitud, i malgrat tot continua corrents perquè aquell dit llarg i molsut no l'encalci.

Tots sabem com acabarem, però tenim reservat, prohibit, saber el moment exacte, l'instant mateix en què el nostre cor deixarà de bategar, la ubicació concreta de les coordenades que ens veuran expulsar l'últim alè de vida. Però arriba un moment en què hom ho intueix, perquè hi ha molts tipus de morts: hi ha la mort física, per exemple, o la mort espiritual, i fins i tot m'atreveixo a dir que hi ha la mort circumstancial, que és aquella que et deixa un cert temps en "stand by". Per la formiga és evident que serà una mort física car deixarà d'existir, en canvi per mi serà més aviat aquesta última. Seré com algú que se'n va però que no se n'acaba d'anar. Com un fantasma, que no acaba d'estar ni a un lloc ni a l'altre, i que la seva vida no té sentit perquè es troba sol en un món que ningú el pot veure, i mor mica en mica, a cada minut, a cada segon.

(Us convido a passar pel nou blog de dibuix, pintura i fotografia: www.llunart.blogspot.com)

La meva iaia

2010-03-23T00:18:00.005+01:00

Sempre m'he preguntat com saps fins a quin punt estimes a una persona.

Crec que te n'adones de com l'estimes quan deixes de tenir-la al costat.

IAIA, T'ESTIMO

La Gran Família (per la Ida)

2010-03-18T20:18:00.006+01:00

Hi ha gent en aquesta vida que vénen a donar-nos exemple. Gent que no saps ben bé com han aparegut al món ni a la teva vida, però si que intueixes per a què. Hi ha gent que és molt fàcil estimar-la, que són generosos d'actituds i de fets, que contínuament es fan un lloc al cor de qui els coneix, gent que estima la vida i t'ensenya a estimar-la cada dia una mica més, fins i tot a gent com jo. I avui he estat rodejada de gent així, persones transparents i molt tendres que t'encomanen amor i llibertat. El que en principi havia de ser només (que ja és molt) una exposició de quadres, ha acabat essent un regal per tots els sentits.

Avui s'inaugurava l'exposició de la Ida, una senyora amb majúscules i subratllat. I a cada un dels seus quadres, hom i pot intuir, i fins i tot veure-hi, un trosset de la seva ànima, del seu esperit. Els qui tenen la sort de conèixer-la sabran que irradia optimisme per totes les bandes i que la seva presència ja és un motiu per ser feliç. Sabran que és una persona gran i jove a la vegada, per l'empenta i l'energia que posa en tot el que fa. I els que, a més de conèixer-la, compartim estones amb ella, sabem que omple les tardes de tendresa i de dolçor. I l'edat, en el seu cas, és un factor positiu en escreix: no significa només experiència sinó també aprenentatges, emocions i il·lusions viscudes que comparteix amb tots nosaltres tan sols amb una mirada. Així és la Ida.

I amb el pretext de la inauguració, ens hem aplegat tots a la Casa de Cultura i hem vist la Ida emocionada, hem vist un professor orgullós dels seus alumnes, compromès amb la vida i amb la gent, amb un somriure que deia molt més que mil paraules, i uns alumnes units, fent pinya, com una gran família, potser la que sempre he enyorat. I l'altra gent, amics i familiars, també formen part d'aquesta família que jo he trobat aquí, a Riu d'Art. És el regal més bonic que es pot oferir i que hom pot rebre.

Amor cec

2010-01-18T18:24:00.008+01:00

Camino i els peus s'enfonsen sobre un cruixit de fulles i branquillons que trenquen el profund silenci. Els secrets s'escampen pel bosc obac, com si fos una ombra que va creixent i va acaparant àdhuc les arrels, que s'estamordeixen i busquen amb els peus encara més fondària.

Els arbres sospiren i es planyen per manca de llum, i sacsegen bruscament el cos deixant en l'aire l'aroma dels seus fruits.

Camino i reculo per sembrar claror, petites lluernes perquè em puguis seguir. Sé que ets a prop i que vas perdut, però em fa massa por quedar-me quieta i esperar-te. El frec del vent m'acarona les galtes mentre per dins sento el caliu calent que em crema els òrgans, i deixo que s'escapi un somriure desesperat que vol trencar amb el temps.

Veig petites escenes dins els meus records, encara hi ha monstres que embruten els núvols purs de cotó fluix, i que fan més grisa aquesta tarda erma. La soledat se m'enganxa a la pell blanca, i m'ofego dins el meu plor dèbil i desemparat. On ets? No et trobo, i se m'enfonsa l'ànima que s'apaga a un ritme lent i dolorós. Aviat serà tard, massa tard.

Cada vegada que giro la mirada, veig el caminet de llum que t'he anat deixant, segura de que el veuràs. I quan porto hores i hores recorrent els boscos salvatges, recordo que per tu, l'amor és cec.

A tu.

Crònica d'un concert immortal: Roger Mas a l'Auditori de Girona

2010-01-05T14:52:00.005+01:00

Aquest diumenge dia 3 de Gener en Roger Mas ens va presentar les seves cançons tel·lúriques a l'Auditori Palau de Congressos de Girona. Va ser una manera immillorable de començar l'any nou, perdent-me entre les cançons i els textos que aquest cantautor solsoní va recitar d'una manera encisadora. En aquest treball en Roger fa una adaptació magistral d'alguns textos del Mossèn Jacint Verdaguer narrats en el llibre 'El cel', amb unes lletres corprenedores, car ens diu el que creu que trobarà en el més enllà amb una visió positivista i deixa anar frases tan boniques com 'Allà on tu veus lo desert, eixams de mons formiguegen'.

Vaig arribar a la sala quan pels altaveus anunciaven que faltaven 10 minuts perquè comencés l'espectacle. Em vaig assentar còmodament al seient 2 de la fila 008, una distància perfecte per no perdre'm detall. Els músics que el van acompanyar durant la vetllada van començar a sortir a l'escenari abans que aparegués en Roger, i van omplir la sala de notes trepidants i commovedores. Aquí va començar un viatge de dues hores que deixarà empremta eterna dins meu. Les notes van anar prenent forma i finalment es dibuixà un Roger Mas a l'escenari que entonà els Goigs de la Mare de Déu del Claustre de Solsona amb una perfecció absoluta.

Haig de dir que ha deixat el llistó ben alt a tots els artistes de les comarques catalanes. Una barreja de veritats recitades o cantades juntament amb un to melancòlic però optimista alhora, capaç de dur-me tan lluny de tot, tan aprop i tan endins de mi mateixa...
Dues hores de pell de gallina, dues hores que es van fer curtíssimes, dues hores de viatge a un indret indòmit (qui sap si això és Isàrnia!), d'enyorança pura i dura...

Tal i com diu en Roger, "Isàrnia, paradís infernal, m'agrada quan fas mal". Brutal.

Art i Bellesa

2009-12-09T10:37:00.007+01:00

No sé si heu vist mai una cosa tan bonica que fa mal al mirar-la, com una fiblada que anuncia que tanta bellesa no pot ésser mirada, com un dissolvent que crema les retines i fa desviar la mirada cap a un lloc més neutre. I la vols veure, la vols contemplar, però no pots... és massa bonic.

És com si t'arrenquessin un òrgan, com si veiessis ballar les estrelles, com si t'aixafés un pes gegant que no et pots treure de sobre. Hi ha belleses que no es poden mirar sense patir.

Des que vaig començar a anar a classes de pintura veig el món amb uns altres ulls. Veig ombres i clarors, veig espais buits entre les coses, veig colors i simetries, veig objectes freds i d'altres que et colpegen l'ànima. Tot transmet alguna cosa i crea dins meu un munt de sensacions que costa molt expressar-les amb paraules o amb pinzellades. El nu... Dibuixar un cos és molt més que això perquè les emocions t'exalten, fan tremolar el pols, fan que els ulls es quedin orfes davant de tant sentiment i que les mans no responguin de la mateixa manera que quan dibuixes, per exemple, un bodegó. I notes com a dins teu passen coses, coses tan boniques!

Cada cop em crec més allò de que no hi ha persones ni coses lletges, sinó belleses rares. Asimetries, línies rectes, línies corbes, expressions confuses, llums desconcertants. I sabeu? la bellesa es pot mirar amb molts ulls, pot estar a molts indrets, però allà on assoleix la seva màxima expressió és a dins dels nostres cors.

(A la imatge, el primer quadre fet a Riu d'art)

Retornar

2009-12-08T21:38:00.001+01:00

Quantes vegades hem d'errar per saber que cada decisió marca un petit viarany? Quin dia entendrem que el present no ens permet redimir els nostres pecats més obscurs que ens remouen les entranyes? Quantes vegades la moral ens desperta d'un egoisme que creiem inexistent i que ens fa escollir entre milers d'opcions igual d'injustes? I a aquells que no tenen remordiments, quan es farà justícia i reviuran sense pietat el mateix dolor que han viscut les seves víctimes?

Els que hem estat víctimes... quin dia podrem tornar a començar de nou i oblidar tant de mal? Arribarà un dia que serem capaços de llevar-nos i anar a dormir sense pensar en aquest horror? Quan assolirem aquella pau interna que ens permetrà anar per tots els camins? Quan ens deslliurarem del record punxant i molest que acompanya tot pensament, tota decisió, tota esperança?

A l'àvia

2009-12-03T10:44:00.003+01:00

D'un temps ençà, des que es va morir el meu avi, la iaia no és la mateixa. Sempre ha estat una dona que ha viscut per servir als altres. Recordo els estius, que m'hi quedava a dinar. Aquells macarrons i aquell pollastre a la brasa, compartint-ho amb els meus cosins, i les patates "viues"... Ella mai s'assentava a taula per menjar amb nosaltres, ella ens havia de servir, a nosaltres i a l'avi. Quan tots havíem acabat de menjar, llavors ella, sense seure, es menjava alguna cosa que havia sobrat. No ha tingut una vida gens fàcil. Hem passat moltes estones juntes, la que més em commociona és la mort de l'avi. Va estar tota l'estona abraçada a mi, i jo que tenia el cor en un puny, a punt de desbordar-me, agafant-li la mà i rebent tota aquella tristesa, tota aquella desesperació. Hem compartit tantes coses... Recordo quan ens n'anàvem per corriols a buscar poliol, llavors l'assecàvem al rebost, i al cap d'uns dies en fèiem infusions. O com ens cosia les disfresses quan arribava carnestoltes, perquè ella havia estat modista. La iaia...

A part de ser la meva àvia, també és la meva padrina, i jo sóc la seva única néta. Tots els altres són nois. Ella sap fins a quin punt me l'arribo a estimar. Però des que va morir l'avi, ha anat perdent. Fa poc hem sabut que té Alzheimer. Tinc por que arribi aquell dia en què no em conegui, em fa pànic. Hi va haver una època que la vaig poder convèncer per anar a la llar de jubilats, amb la condició que jo em quedava allà amb ella a fer-li companyia. Però va durar poc, de seguida se'n va cansar. Ella és dona d'estar a casa, i allà hi és feliç. La seva màxima distracció és fer sopes de lletres, així passa les hores, i quan el sol es pon se'n va cap al llit.
M'entristeix moltíssim veure-la així, no recorda a ningú, quan ha passat un minut s'oblida de tot, i és un tornar a començar. Té 79 anys i en fa 10 que porta marcapassos. No em sé imaginar com evolucionarà tot a partir d'ara, però només sé que el dia que li arribi l'hora vull ser al seu costat i vull que no s'oblidi de mi, de la seva néta que tant i tant se l'estima.
És una dona que ho ha donat tot pels altres, no ha pogut viure la seva pròpia vida. Aquesta llosa que ha hagut de portar a sobre tota la vida li ha deixat empremtes inesborrables, i un cop ha pogut començar a sentir-se més lliure, s'ha posat malalta. No ha tingut una vida gens digna, però no permetré que el temps que li quedi de lucidesa se'l passi igual com fins ara.

T'estimo iaia!

Seré

2009-11-24T14:53:00.002+01:00

El desert va vestit de gala però passa desapercebut per davant meu. El cel està content avui, algun núvol l'esquitxa de blanc, però ha omplert de mil colors i de llum el paisatge. Camino sense aturar-me, però escoltant i sentint tot el meu voltant.
M'acompanya un vent eixut, sec i tranquil que tan sols aconsegueix fer dansar suaument les fulles que es gronxen de les branques i que tenen un to marronós. La tardor m'abraça tendrament i em lliuro al meu destí sense esperar res a canvi. Vull ser lliure i no tenir por del que m'espera, vull mirar endavant i fruir, saber que seré perquè vull ser. Saber que volaré més amunt que les estrelles i que viatjaré en un vaixell de paper sense naufragar.

Sort?

2009-11-15T19:27:00.002+01:00

La tardor aviat començarà a escombrar les fulles per donar pas a l'hivern, però malgrat ser a mitjans de novembre, no fa fred. Penso en l'atzar, la sort i l'infortuni. Tothom té la seva petita dosi d'aquests ingredients que amaneixen la nostra vida. Cadascú viu les victòries i les derrotes com pot. A uns els toca passar gana, a d'altres la loteria. Alguns viuen maltractaments i pors regades amb salfumant, d'altres descobreixen que tenen l'amor de la seva vida al costat, i que aquest és correspost. A uns altres un tsunami enrabiat els destrueix el poc que tenen mentre alguns paren el sol tot l'any sense cremar-se. Viuen una realitat inventada i falsa, o una vida crua i dura que no s'atura per a res.

De petita em deien: "ja veuràs quan siguis gran!", i ara que sóc gran ja ho puc entendre, em toca viure-ho. A mi mai m'han anat bé els jocs d'atzar. Quan trio cara en surt creu, quan trio creu en surt la cara. Però no sempre pots escollir, algunes vegades no s'hi val tirar la moneda a l'aire. O simplement no tens temps. I passa. Passa el que et canviarà tota la teva vida, tot el teu voltant.
"Ja està, m'ha tocat!", penso. He triat creu i aquest cop sí que l'he encertat. El que no sabia era que es sortejava un malson.

Després

2009-10-25T21:11:00.004+01:00

Uns segons de silenci. De sobte, un esclat de trets, foc, fum. Eixordador. Darrera el crepuscle s'amaguen els cadàvers, la pólvora que pesa sobre l'arena i la sang que tenyeix els viaranys decorats amb flors silvestres que s'apaguen, que es marceixen de tristor. La lluna clara ofereix als pocs ulls que encara guaiten un paisatge desolador. Cendra. Fang i pols. Una alenada d'aire put a mort, a derrota, a dolor.
Camina cap al poble, seguint l'instint que li diu que encara hi ha esperança, malgrat el que veu és corprenedor. No hi ha horitzó, és massa fosc per a buscar-lo. Es cansa d'escoltar-se una i altra vegada. La por flota.
Ensopega amb la seva ombra tantes vegades que ja forma part del seu caminar. Mirar enrere no li hauria servit de res, sabia què deixava però no cap on anava. Darrere seu, el passat. Al davant: futur. Se sap sol. Crema de ràbia, plora de pena, riu de tant cansament, de tanta buidor. Sap que el següent pas és aquest, que no s'equivoca. Dubte... o fermesa? L'únic que sap amb certesa... és que el present el provoca i que ha fet una promesa: guanyar la partida contra l'estupidesa.

Records plujosos

2009-10-21T23:55:00.002+02:00

La pluja canvia el color de les coses. És bonica, penso, mentre els records em duen a un passat mullat, xop de tendresa, on et fas present a cada petit racó d'una memòria que no defalleix. Estirats al llit la veiem caure i ens abraçàvem, mentre sentíem el goteig constant i rítmic que ens acompanyava i ens feia més dolça la vetllada. Gaudíem l'un de l'altre, no ens calia parlar perquè ens ho dèiem tot amb la mirada, el nostre cos parlava pels descosits sense que ens fes falta obrir boca. Ens imitàvem el somriure, ens encomanàvem aquella barreja de tristesa i passió, de saber que és l'últim dia...

No hi ha res més pur que l'atzur del cel, em vas dir mentre tronava. I no ens hem tornat a veure fins avui, entre les llàgrimes dels núvols grisos. Aquest cop sí, és l'últim... oi? Respiro profundament. Sí que és bonica la pluja.

Sense aire

2009-09-29T23:22:00.004+02:00

Volava tot fent giravolts i cabrioles enmig d'un aire que ja feia olor de tardor. No feia fred encara, però la sentia dins el seu cos, a cada centímetre de la seva pell, a cada òrgan, a cada cèl·lula. Sempre havia volat sense mirar enrere, convençuda que tot un reguitzell de coneguts i amics volaven amb ella. No li feia falta comprovar-ho, n'estava convençuda que així era i per això seguia volant. Fins que un dia va girar el cap i es va veure tan sola que les ales van fer figa i va caure en picat.

Quan creiem que estem acompanyats, som capaços de fer front a la majoria de coses. Quan veiem o sentim que estem sols ens costa fins i tot respirar.

Això no és ficció

2009-08-16T23:25:00.006+02:00

Uns comensals marxen a mig dinar en un restaurant de la comarca de Girona perquè se senten ofesos per una samarreta que portava un altre client.

De vegades passen coses que hom es veu obligat a esventar, a divulgar, a difondre, per tal que altri s'atalaï i prengui consciència de la realitat. Com a independentista que sóc, sé que som més que mai i que anem pel bon camí, que la gent n'està fins el crostó de les foteses que es disputen entre els polítics i que cada vegada més l'objectiu de la independència està a l'horitzó de molts catalans. Però hi ha coses que també toquen els pebrots a aquella gent que, malgrat no sigui independentista, se sent catalana: és a dir, coses que com a catalans ens indignen.

Tot això ho dic per explicar un fet que ens va succeir aquest divendres passat. Érem deu persones, entre familiars i amics, que vam anar a passar el dia fora cap a la muntanya, aprofitant aquests últims dies de vacances, en un poble que anem cada estiu. Vam estar voltant pel poble en qüestió, ens vam banyar en una piscina, i llavors vam anar a dinar. Vam entrar al restaurant (el qual no vull esmentar però que ens van tractar molt bé), vam prendre els nostres llocs com a comensals, el cambrer ens va portar la carta i, quan ens va venir a prendre nota, aquest li diu a la meva mare molt respectuosament: "Heu ofès al senyor i a la senyora que hi havia aquí asseguts". Es tractava d'una parella d'uns cinquanta anys i escaig, que estaven just al costat de la nostra taula. Ens vam quedar astorats: nosaltres havíem ofès a algú?? Com??. Segueix el cambrer: "els ha ofès les samarretes que porteu". ?!?!?!?! Com??
El cambrer va marxar un cop havia anotat la comanda i, quan va tornar a venir, ens diu que abans de marxar el parell d'energúmens havien demanat el llibre de reclamacions (que era la primera vegada que algú els hi demanava, el tenien per estrenar). El pobre noi també es va esparverar. No ho enteníem, portàvem samarretes amb estelades i motius independentistes, cosa ben normal perquè tothom és lliure de portar el que li doni la santíssima gana, i més a casa nostra. Jo no aniria pas a Madrid amb una samarreta així, perquè entenc que això seria provocar el personal, però en canvi sí que molta gent es passeja pels nostres carrers amb samarretes espanyolistes i feixistes, i aquí no passa res. Però aquest és un altre tema.

En fi, la qüestió és que aquella parella es va aixecar a mig menjar el primer plat (que per cert, eren cargols), van deixar mitja ampolla de cava sobre la taula i van fotre el camp (pagant, això sí!. Faltaria més!). Acte seguit, van omplir el full de reclamacions al qual vaig poder tirar-li una foto.

Us poso el text per si no ho enteneu. Hi ha alguna paraula que queda tallada, però us recomano que ho llegiu directament de la imatge, que prou paga la pena.

"Haciendo la reserva en el Rest. Can (nom del restaurant) de (nom del poble) y pasando al comedor en el principio de la comida observo que entra un grupo de personas en el cual uno de ellos lleva una camiseta negra con el anagrama de "Terra Lliure" (org. política ilegalizada) ante lo cual me dirijo al propietario y le indico que creo que es incorrecto que permita la entrada (!!!!!) de cualquier persona al comedor "reservado" tanto para "Terra Lliure" como para "Viva España" en los restaurantes hay que evitar cualquier tema que lleve a discusiones de cualquier tema para evitar posibles discusiones entre comensales, es un principio que en todo servicio público de hostelería como de cualquier tema, se tendría que observar de manera puntual.
Sin nada mas.".

Què? Visca la democràcia.

Me'n vull anar

2009-07-28T23:07:00.005+02:00

Vinc d'un viatge molt llarg,
però no em quedaré gaire temps per aquí
tinc ganes de marxar,
ganes d'anar a dormir.

Un somni plàcid se m'endurà
i a les palpentes farem camí,
només li haig d'agafar la mà
i s'acabarà per sempre aquest patir.

Quan arribi a l'altre costat
la calma m'empararà,
i no em diguis que és massa aviat
que ara no, no vull plorar.
Els estels podré enflairar,
caminaré per núvols rinxolats
la lluna blanca m'envejarà
i m'esperaran florits els prats.

Tu que tant m'has ensenyat
que m'has encès la flama al cor
sabràs que he lluitat
i que m'emporto el teu amor.

Per això estigues content,
perquè on seré podré viure
malgrat la mort sigui latent
és l'únic lloc on seré LLIURE.

(Poema musicat). Lluna.

A tots ens toca

2009-07-15T10:52:00.006+02:00

És i no és, com quan dorms. Es desfà quan amb la punta dels dits intentes tocar-lo, s'esvaeix, desapareix, com un somni que es desperta, com en aquell instant en què dubtes de si ha estat real o només una altra aparició onírica. Dura segons, potser mil·lèssimes, que s'escapen com un grapat de pols, com el vent que bufa i que mai atrapes. Voldries retenir-lo, guardar-lo i tenir-lo amb tu i acariciar-lo, estimar-lo... però se'n va, sense remordiments i sense ni tan sols acomiadar-se. L'anheles, el desitges fins al punt de voler trencar totes les normes escrites i per haver, fins al punt de sentir l'ofec que t'empara i que amb prou feines et deixa respirar. És captivador, seductor, irresistible però traïdor, llueix però només per fora, i per dins quan és correspost. Els seus tentacles s'allarguen fins a distàncies impensables i et poden atrapar en el moment més inesperat. Té vida pròpia, cavalca sol entre mil boscos i sempre troba una sortida malgrat no sempre sigui la més apropiada. I té por, té por de trobar-se sol quan es desperta perquè sense companyia no és ningú.

I què és? És l'amor que a tots ens toca, que a tots ens busca i a tots ens troba.

Dins el no-res

2009-06-29T14:56:00.005+02:00

Apago tots els llums i em quedo a les fosques. La foscor em fa mal, se'm clava a la pell, però em permet no veure i deixar que els ulls reposin i que tots els meus pensaments es tenyeixin de negra nit. Sota els llençols m'encongeixo i em puc fer tan petita com vull, tan diminuta, tan poca cosa... Però aquesta foscor també m'acompanya, m'amanyaga i com un gat que busca la teva cama, m'hi acosto i m'hi refrego. He dit massa veritats i ara no hi ha volta enrere. I a les fosques, sí, et veig igualment i no ho puc suportar. Vull que fugis, que marxis, que desapareguis de dins meu però ets tan àgil, tan persistent... i ni tan sols sé qui ets.

Obro els ulls i veig el no-res, el palpo, el ressegueixo amb la mirada i penso que voldria viure-hi. No sentir, no estimar-te, no patir, no saber-te.

Tenso la mà, quasi puc sentir la teva acaronant-me i un pessigolleig constant per tota l'espinada. Que bonic, poder sentir tot això... i que dur, quin mal, saber que és tot mentida i que només existeixes aquí dins, aquí en el meu no-res, sota aquests llençols on em faig tan i tan petita que quasi deixo de ser.

Tornar a estimar

2009-06-26T00:22:00.003+02:00

Amb una mossegada n'hagués hagut de tenir prou per saber que era verí. Ho hauria d'haver intuït, ser llesta, avançar-me a les conseqüències. Fins i tot amb un sol cop d'ull ja ho hauria d'haver endevinat. A mi, que m'ha passat tantíssimes vegades, que he caigut al parany totes i cada una d'elles... i ara em trobo de nou al bell mig de l'emboscada. És que no hi ha amors fàcils? I jo, burra de mi, que hi vaig pel dret, directe, sense trampejar, donant-ho tot.

I que bé que s'hi està de vegades, em diuen. Sí, i tant que se n'hi està de bé! Perquè treus el millor de tu, eixamples les virtuts, perquè enfonses i trepitges amb totes les teves forces els teus defectes i les teves mancances. I l'altra que s'ho mira i no hi acaba de veure el què, i tu que t'hi esforces cada vegada més, l'altra s'ho rumia, tu ja ho tens tan clar... Amb un "si" ho hauries deixat tot i hauries corregut nua per tirar-t'hi al damunt, sense res més que la teva pell i els teus ossos, desitjaries ser brisa per tocar-lo... però ell té por. Aquest és el verí. Aquesta és la pena que pagues per haver volgut estimar tant.

Estar malalta

2009-06-17T22:02:00.005+02:00

Crema com si m'hagués empassat un tros de caliu sencer. Ho tinc aquí dins, aquí al pit o a l'estómac, i va fent foguerades que em deixen totalment fora de joc. De vegades se'n diu impotència, de vegades angoixa, de vegades desamor. Tenir la meva edat i no saber-se encara, no sentir-se, no trobar-se. Deixar passar el temps inútilment mentre veig caure la pluja, mentre veig com es fa fosc i es torna a fer de dia, mentre veig els altres caminar. I jo que no m'aixeco. No puc aixecar-me, no em puc moure i m'encongeixo. És aquesta presó de sempre, els barrots que tinc dins el meu cap que no em deixen avançar cap enlloc. Potser és el preu d'haver provat la poma prohibida.

Cada dia em sé més sola, cada dia em sé més al final, i no és cap broma. Alguna cosa fosca s'acosta i sé que em ve a buscar a mi.

Estic malalta. Sí, segurament mai ho havia dit obertament, però ja que estem posant les coses a sobre la taula, val més dir-les pel seu nom. Sense metàfores, sense més dilacions. Sóc una malalta cansada, que n'està tipa de sentir-se dir que tot anirà bé, que n'està farta de que la gent aparegui durant els tres primers dies i que m'abandoni com una joguina vella i esparracada quan veuen que la cosa s'allarga massa. I és que ja fa quatre anys que dura. Quatre anys de merda i més merda. O viure o morir, però això no. Això no ho aguantaré més. Alguna cosa se'm menja per dintre i cada vegada m'allunyo més de ser qui era. La voluntat no l'he perduda, no, però em tenen el pols guanyat, i des d'aquí veig l'arribada: ja no queda massa pel final.

D'estimar

2009-06-15T23:18:00.004+02:00

Entre llàgrimes i somriures, la Judit mirava aquelles fotografies que se sabia de pam a pam. Li evocaven les mateixes emocions que el primer dia que les va veure: primer l'estómac semblava que li pugés fins a la gorja al mateix temps que el cor li feia una fiblada tan intensa que s'havia de contraure cap endavant, i després els ulls s'omplien d'un amor dolorós que a hores d'ara encara li causava una sotragada. Per un instant els seus ullets volien defugir d'aquelles imatges i semblaven encaminar-se cap a una falsa sortida, però tornaven. Sempre tornaven.

La Judit sempre havia tingut bloquejos emocionals d'aquells que fan feredat. Però aquest cop era diferent. Estimava. I estimava amb tot el que una dona com ella podia estimar. Les ombres que la mantenien sempre al marge de tot no havien desaparegut, per això sabia que la distància existia entre tu i ella. I existiria per anys que gosessin passar. Aquell amor semblava fet expressament per a tu, però tu no t'atrevies a mirar-lo a la cara. Tenies por, massa por, i ella també. I quin mal que li feia això, a ella! I es retorçava per dintre les seves entranyes procurant subsistir i no fer gaire soroll.

Van passar els anys i la Judit, amb quasi vuitanta anys, es va morir. La seva vida no havia estat res de l'altre món, però hauria estat incapaç de viure fins aleshores sense tu. No és que et necessités, perquè en el fons us havíeu vist ben poques vegades, però saber que tu encara formaves part d'aquest món la feia caminar. I es va morir l'endemà del teu funeral, estirada sobre el seu llit, amb aquelles fotografies a la mà ben a prop del seu pit, ben a prop del seu cor.

Marxar de casa

2009-06-12T01:16:00.003+02:00

Amb el més absolut silenci, vas agafar el que et faltava per recollir i ho vas desar acuradament dins la maleta. Quan la vas tancar, abans d'agafar-la amb la mà, vas mirar al teu voltant. Aquella finestra t'havia fet somiar tantes històries i tants horitzons a través dels seus vidres que ara, després de tants anys, et veies incapaç de pensar que mai més tornaries a clavar-hi els teus ulls verds.

Notaves els pèls del teu cos com s'eriçaven i es posaven de punta tan sols al imaginar-te lluny d'aquest lloc. Vas fer una última llambregada i vas intentar retenir-la per sempre més dins teu, però ja saps que els anys difuminen la memòria i ara només recordes el teu finestral vermellós.
Vas baixar les escales de pressa, ja sabies de memòria que el penúltim escaló era una mica més alt que els altres i ni tan sols n'eres conscient perquè s'havia convertit en un acte mecànic el fet d'allargar una mica més el teu pas ferm. Vas anar directe a la porta del carrer, s'havia fet tard i els altres racons d'aquell lloc mai te'ls havies sentit tan teus com per aturar-t'hi prou estona. El taxi ja estava esperant-te, i vas carregar aquella única maleta de color marró amb molta cura, darrera el maleter.
Quan el taxista et va preguntar cap a on havies d'anar, tu no vas saber què li havies de respondre. "Vagi tirant", li vas dir. I així que el cotxe va començar a arrencar, la pols es va aixecar i va embrutar la última imatge que tindries d'aquell indret que t'havia acollit durant tant temps.
Vas posar la mà al vidre i amb veu baixa vas dir-te per tu mateix: "Adéu, infern".

Nova partida

2009-06-09T01:34:00.006+02:00

Què li passa a la nit que de sobte esdevé tan clara?
Per què avui la lluna plena s'ha posat vestit de gala?
Potser me n'he adonat que hi ha gent que no fa trampa,
potser el camí més llarg ha resultat ser el més ample.

Què ha passat per què el meu pou comenci a tenir aigua?
Per què al meu voltant comença a haver-hi roses blanques?
Potser una mà amiga i un somriure d'esperança,
potser la paraula d'un company que m'amanyaga i que m'abraça.

I què ha passat amb el fang que m'embrutava tot el cos?
Per què ara la feblesa sembla dèbil i s'ha fos?
Potser no estic sola i hi ha gent que m'acompanya,
potser per primer cop, aquesta vida no m'enganya.

Versió casolana

2009-06-03T02:26:00.002+02:00

Em ve de gust compartir aquesta gravació amb vosaltres, tot i que em fa certa vergonya perquè sé que el meu fort no és cantar ni tocar la guitarra, però què voleu que us digui, m'agrada fer-ho.

Gràcies per tots els vostres missatges de suport.

Des d'on te'n vas anar

2009-05-31T00:39:00.004+02:00

Avui he vingut fins el pont. Igual que fa quatre anys, tampoc hi ha aigua. Algunes canyes encara estan ajagudes i l'herba ha crescut. Res faria pensar el que va passar allà. Uns metres més avall, hi ha un parell de bales de palla que indiquen l'inici d'un camp groc daurat. Repenjada a la barana del pont, pensava que segurament ningú parava atenció a aquell trosset de rec, els cotxes passen amunt i avall ignorants, sense saber que justament en aquell indret tu te'n vas anar.

Entre les herbes altes, hi ha una roca que esguarda un ram florit, en memòria d'aquella nit. Ningú se'l mira, ningú sap que allà hi ha una part de tu.

I cada vegada que passo per allà no puc evitar quedar-m'hi una estona, i pensar en tu i en tot el que vas significar i signifiques per a mi.

Ho he dit moltes vegades, però et trobo a faltar molt Sergi. I em costa molt viure i saber que no et tornaré a veure. Només em queden els moments dolços i tendres de somiar-te viu, mentre suplico no despertar-me mai més.

En coma

2009-05-21T00:17:00.006+02:00

Estic sola aquí? (piiip). Per què tot és... tan fosc? Per uns moments he pensat que no existia, que me n'havia anat. Encara (piiip) sóc viva, així? Sí... no? Uf, quin mal! Què dec tenir aquí? Just aquí a (piiip) sota de l'ull... Què? On és? S'acosta? No em puc moure, estic lligada de mans i peus (piiip), què faig? Que no tremoli? I com vols que ho faci? Em vol matar! Siusplau, distreu-lo, fes-lo fora, que no (piiip) em trobi... Com deu haver arribat fins aquí? Que no ho saben les infermeres? (piiip). Dec estar horrible, aquest cop m'ha deixat destrossada... (piiip)

Veig com unes llumetes blanques, què (piiip) deu ser? Que no vingui, que no vingui!! No el deixeu entrar aquí!! Sento la seva olor... (piiip) merda! S'acosta, ho noto... jo mai m'hauria pensat que tot plegat arribés fins a aquest punt, m'ha deixat (piiip)... com m'ha deixat...
Em va prometre que no pararia fins que em matés, no sé (piiip) on amagar-me... aquí a l'hospital em pensava que estaria segura, però (piiip) s'acosta, sento que s'apropa, i....

Ei, ei! No em toqueu aquí que em fa molt mal! (piiip). No, si és culpa meva... ho hauria d'haver vist, no l'hauria d'haver fet enfadar (piiip) així. Però què m'esteu fent? Uf, m'estic marejant, tinc la sensació que... ei... ei? ei!!!! no!!!! piiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii......

Fils

2009-03-27T00:15:00.006+01:00

Talment com un titellaire belluga els filaments que sostenen la seva titella, la fa dansar i expressar-se corporalment al ritme dels seus dits magnificents, aital com la seva voluntat es fa palesa i se succeeixen tots i cadascun dels moviments: ara un braç, ara un peu... un gest tímid amb el cap i la mà que es desplaça lentament darrere l'esquena.

A un l'omple la satisfacció de saber-se el dominant, l'altra se sent sotmesa per no haver pogut esdevenir mai sí mateixa, i debades se sent culpable per no haver estat prou valenta per rompre els fils que l'oprimeixen.

Desada sota pany i clau dins una caixa de fusta de castanyer, veu passar les hores a través d'un foradet diminut d'algun clau que hauria caigut ja fa uns quants anys fins que el mestre, just havent sopat, baixa al soterrani i romanceja i fa espectacles davant una absoluta soledat. Tanca els ulls i mou els fils, i s'imagina un teatre ple a vessar. Aplaudiments, somriures, infants bocabadats. A cada minut s'esplaia i creix més, s'encomana l'entusiasme per moments i res el pot deturar, els llums enfoquen l'espectacle i ell se sent l'amo del món.

Mentrestant, ella aguanta la humiliació de cada nit, de ser qui no és, de fer el que no vol... deixa entrar dins seu un altre ésser i s'amara d'una altra personalitat que l'ofusca. Tot i així, té un petit secret: quan està dins aquella caixeta i es convenç de la seva dissort, rosega aquells fils que li rodegen les articulacions i somia en ser lliure i fer el seu camí. Encara que el mestre fos una titella d'un altre titellaire... encara que hi havia altres companys que no se'n volguessin deslliurar... ella lluitaria per poder ser, al cap i a la fi, la propietària de la seva pròpia vida.

Nosaltres també els podem rosegar.

Senyores i senyors, que comenci l'espectacle!

Sota terra

2009-03-06T15:44:00.003+01:00

Llegeixo mil poemes que m'apropen més a tu,
ressegueixo amb certesa el perfil dels teus records
que t'encalcen sense pietat però que et mantenen més viu que mai.

He jugat a amagar amb les meves angoixes
i ara ni tan sols sé trobar-te.

Desenterro el petit tresor que anys enrere vam prometre'ns
i descobreixo que és tot cendra
salto dins el sot descofat:
sota terra molla i tendra.

Véns?

2009-02-27T23:36:00.005+01:00

La vesprada té gust de caramel. El cel es pinta de taronja i els núvols s'empolainen. Els meus ulls es perden en l'infinit mentre flairo olor de sucre. Els ocells rodegen el paisatge, els ametllers i la mimosa l'omplen de colors.

T'hi espero...

Véns...

T'agafo de la mà, i ens adormim plàcidament sota el mantell d'estrelles.

Sorpresa

2009-02-22T21:45:00.007+01:00

Els carrers estaven embruixats de silenci i un vent fred i esmolat em tallava la pell mentre albirava les llumetes blanques i groguenques que inundaven el cel. El temps no regala instants. De fet, regala ben poques coses. O això pensava mentre tornava cap a casa, després d'un dia massa esgotador. Era el meu aniversari, però el dia havia passat... sense més.

Vaig arribar a casa, vaig pujar les escales i em vaig refugiar a la meva habitació. Vaig treure del calaix un feix de fulls, i em vaig posar a escriure, una de les poques coses que creia que sabia fer. Tenia la certesa que tot allò que escrivia em servia per asserenar-me. Però aquest cop em neguitejaven les meves pròpies paraules. Quantes vides estranyes vivim?

Quan em vaig despertar encara tenia el llapis a la mà i els papers enganxats a la cara. Em feien mal totes les vèrtebres de l'esquena, i encara no eren ni les deu de la nit. Mentre m'acabava de despertar, vaig fixar la vista en aquells papers que tenia a davant: el cor em va fer un bot quan vaig veure-hi una cal·ligrafia que no era la meva, unes frases que jo mai havia escrit. Em vaig fregar els ulls per tornar-los a fixar allà mateix, però tot seguia igual i em vaig adonar que definitivament no era cap somni. Es podia llegir:

Mira sota el coixí

De reüll vaig mirar cap al meu llit: estava tot al seu lloc... res d'estrany, vaig pensar. Em vaig aixecar, vaig aixecar el coixí... i una capseta de color verd amb un llaç daurat reposava damunt el matalàs. Em feia por obrir-la, però alguna cosa em deia que res dolent em podia passar.
Vaig allargar la mà, vaig sospesar-la: semblava que pesava poc. Vaig aixecar la tapa, una olor fresca, de flors, es va escampar per davant meu. Una llum blanca va començar a espurnejar... i llavors vaig saber que des del cel, tots els que no hi eren en un dia com aquell, em desitjaven el millor i em regalaven una part de sí mateixos que duria per sempre més a dins meu: un bocí d'esperança.

Gràcies per no oblidar-vos-en.

Pluja de febrer

2009-02-18T02:39:00.003+01:00

M'afanyo a baixar les persianes,
a fora plou a bots i a barrals.
Tinc por que s'esquitxin els vidres,
després els records fan més mal.

Hi ha trons i llampecs que coronen
el sostre on havíem viscut;
on abans tot era tendresa
hi regna l'infern absolut.

Tot és ple de la teva absència,
m'abraço en el buit que has deixat.
Respiro l'olor del teu rastre
i visc en un núvol de fang.

La remor de la calma s'escolta
a darrere els vidres entelats.
Obro la finestra, em relaxo
i m'impregno d'aires renovats.

Pas a pas

2009-02-11T12:31:00.004+01:00

Tinc els peus massa cansats

de caminar damunt les pedres,
ensopego a cada pam
però m'aixeco altra vegada,
i el neguit em va corcant.

Pas a pas tota una vida,
somnis, records, alegries...
però el pas del temps s'ha emportat
el que em deixava sobreviure
i ara caic sobre les pedres
abatuda, silenciosa, rendida.

Set / fotogràfic

2009-02-03T20:41:00.054+01:00

En Josep Lluís m'ha passat un meme força curiós. Es tracta d'explicar set fets sobre un mateix, i per això m'ha semblat diferent dels que acostumen a córrer per la xarxa. Jo he decidit posar set moments de la meva vida que han estat importants per mi, i ho he fet a partir d'unes imatges. N'hi ha molts més, i de més importants que els que he decidit posar, però no tinc les imatges aquí a l'ordinador, així que... són aquests:

1. Sortides amb les "nenes". Va ser una època tan fantàstica... ens aveníem tant totes (i en Ferran també, clar!!). Però els camins que vam agafar ens van separar. Segur que ens tornarem a trobar, oi?

La Irene i jo, durant l'entrega de premis 'miss'. Aix, Clapi, com t'estimo guapa!!!

En unes colònies. Van ser espectaculars, sobretot el joc de nit que vam muntar :) A veure si sabeu qui sóc!!

A Venècia!! Carrers amagats, botiguetes i molts de barrets.

Aquí estavem a l'entrada de l'hotel, a Pàdova (Itàlia). De dreta a esquerra: Vane, Irene, Maria, Cris, Anna i una servidora. Com us trobo a faltar :'(

A Nisa, vora el mar. Portàvem moltes hores d'autocar, i ens vam posar els barrets que havíem comprat i vam ballar, al mig de la plaça de Nisa, 'de Roquetes vinc' :) Que per cert, va ser l'himne d'aquell viatge. Faltarien les fotos d'Euskal Herria, però aixó serà un altre dia.

2. Sortida a Berga. Moments amb la família :)

Aquí aguantant el pi de les tres branques. Va ser genial!

El pi formós, aguanta i aguanta... visca la terra lliure! :)

Guaiteu quin paisatge... això és a Rasos de Peguera. Quina calma, quin aire més net i pur, quina preciositat d'indret!

Això és una font amb un escrit i uns dibuixos fantàstic a les seves parets: 'Les arrels del nostre poble'.

3. Els meus nens de l'antiga feina d'estiu

Guaita que bonics que són!! Com els estimo!!!

Aquesta és la història d'un nen que de gran volia ser arbre. Només era feliç quan tenia una branca entre les mans. Els pobres arbres del casal van quedar despullats de tantes branques que vam haver d'agafar. Sempre deia: 'de gran seré un arbre i tu seras l'ocell que farà el niu al meu cap'. És fantàstic, si o no?

Foto de grup, la monitora és la Gemma :)

4. Els estudis...

Llarga vida a les biblioteques! Quina feina que tenim, oi? Almenys deixavem a algú que ens vigilés les coses... :P

Aquí també a la biblio... ai! quina poca feina!!

5. Les visites inesperades...

Recolzament en els moments difícils... A baix: Cris, a dalt: Dolo.

6. Moments inoblidables...

Sense paraules :)

7. I els que no hi sou...

Us trobo a faltar tant...

A les palpentes

2009-01-31T14:21:00.006+01:00

Em sento com si algú m'hagués fet un pessic a l'ànima. Un pessic tímid però dolorós, d'aquells que més valdria haver pogut esquitllar-se'n. Fa dies que noto que alguna cosa no va bé, que cada matí s'espera al mateix lloc esperant que em llevi, allà mateix, ni un mil·límetre més enllà, per fer més gros l'esvoranc que per dins em trenca: el marriment florit i escabellat.

No ploro ni em lamento: aprenc la lliçó a les palpentes, com ho acostumo a fer. Però em costa suportar el dolor i em canso de mi mateixa, de sentir cada vegada la mateixa veu, de que sigui sempre la meva pròpia pell l'única que m'acarona, de no tenir mai ningú que em m'ajudi a curar les nafres estampades, d'haver-les de llepar com un animal sol, ferit i esmaperdut, d'enfonsar-me en aquesta pena pregona que m'encalça.

La pluja no hi ajuda, ni el vent, ni la gràvida desesperança que m'encomanen els teus ulls que ja no tinc a prop. M'aferraré al solc que vas deixar al anar-te'n, m'emmirallaré en els mil bocins de marbre que reposen amb tu i regaré les orquídies que et vetllen.

Des de l'orc

2009-01-13T23:39:00.005+01:00

A voltes en llevar-se, des de l'orc, s'esgarrifa quan veu la pols que li cobreix la pell. S'ha vist de llambregada i se sent sol. Ningú parla, ningú es mou, ningú obra i tanca les portes, ningú camina al seu voltant, ningú respira, ningú enlloc. De cop se sent cansat, tot pesa massa: les pors, les misèries, els anys. De l'avern estant res pot ser més desesperant.
S'espanta quan un esgranall d'ombra es fa present, gira la cara i fa veure que dissimula, però ja no es pot enganyar ni a sí mateix: la seva ombra només és un indici del que és ell. Quan camina les flors es podreixen, quan plora s'enfonsa el món.

I de gran volia ser poeta, però els poetes no es fan, els poetes neixen, deia. Ara, del seu esguard els trobadors en fan cançons i en narren versos. Ell ni els sent, ni els veu... des d'allà baix tot queda massa lluny.

Ara se n'adona, mentre navega entre la immensa soledat, malgrat viure envoltat de flames... sent el cor glaçat.

Discover Ramon Muntaner!

Una partida

2009-01-07T22:22:00.006+01:00

"La teva vida és una ocasió. Aprofita-la"

He començat aquella partida abandonada que un mal dia vaig decidir començar a jugar. No sé quina era la última jugada, ni si em tocava tirar a mi, només he agafat el taulell i he intentat recordar. Per què mai l'he guanyat, aquesta partida? En què m'equivoco?
De vegades es perd perquè no es té sort, de vegades perquè no se sap jugar.
Jo perdo perquè mai he sabut guanyar.

9

2009-01-01T19:48:00.002+01:00

[No fa pas gaire que ens recordàvem la vida al final del carreró, que ens pentinàvem els nusos mentre queia el sol. Formàvem part d'aquell instant tan efímer que milers de vegades havíem somiat. Tu somreies triomfant, les teves mans vessaven llum blanquíssima i el vent t'acaronava les galtes vermelles i els pòmuls prominents. Jo callava però els meus ulls parlaven pels descosits. Les cames em tremolaven cada vegada que intentava acostar-me, però tu m'empenyies amb la teva atracció]

Ara que comença un nou dia, un nou any, una nova etapa o com li vulguis dir, m'enterro les desgràcies pou avall, les angúnies i les pors, i encara que sigui només per un dia, em deixo il·luminar per la bellesa del moment. Ara, avui, en aquest precís instant, estic aquí amb tots vosaltres per desitjar-vos el millor, per compartir com fins ara tot el que ens passa, per abraçar-vos encara que sigui amb les paraules, per empènyer al qui té por, per saltar del precipici i gaudir del paisatge tots junts.

Que ens tinguem tots com fins ara. Que aquesta família que som no només ens trobem per Nadal, sinó que ens trobem tot l'any, i això és el millor regal que pot existir.

Gràcies a tots, bon any i sobretot, salut i alegria, i LLIBERTAT.

La humanitat

2008-12-03T00:18:00.004+01:00

Parlen amb xiuxiuejos, vigilant que no els senti ningú. Es mouen amb cautela, malgrat trepitgen fulles seques que s'esquerden com el fang. Viuen d'amagat, ningú els ha vist mai, i esperen que arribi el dia en què siguin considerats espècies vivents o reals.

Molts de nosaltres vivim així. Parlem en veu baixa, per passar desapercebuts. Caminem a poc a poc, passant pel camí de la vida, trepitjant fulles, pedres, records, somnis... Vivim amagats entre tanta gent, dins les nostres coves que percebem com a segures, i esperem que arribi el dia en què siguem considerats algú.

La diferència és que els follets existeixen, i nosaltres mai tindrem temps de ser ningú.

A cara o creu

2008-11-23T01:58:00.004+01:00

Sempre m'ha costat. Moltes coses que he fet a la vida han estat decisions preses sense massa voluntat. Bé perquè algú m'ha donat una empenta, bé perquè algú m'ha frenat, però mai he sabut on trobar el camí que m'omple. La meva vida es manté en un segon terme, i això em fa perdre totes les oportunitats. Mai trobo el moment, i les decisions es posposen i es fan eternes, fins que me'n canso de pensar-hi, i decideixo les coses tirant una moneda.

Cara... creu... el destí em porta pels camins que decideix l'atzar. Algun dia aprendré a decidir. Algun dia.

Amics i prou...

2008-11-13T21:14:00.006+01:00

Quan era més petita, tenia una colla d'amics i amigues. Sortíem, xerràvem, jugàvem, rèiem, descobríem, imaginàvem, ens coneixíem i ho fèiem tot plegats. Caminàvem els uns al costat dels altres, sense que ens importés res més que estar junts. Ens miràvem i ens admiràvem pels petits avanços que mica en mica assolíem, ens encoratjàvem per no frenar-nos mai, ens uníem si un de sol no podia arribar-hi, i tot això sense qüestionar-nos mai el per què ho fèiem. Només perquè sí, perquè volíem fer-ho. Si un dia algú es deixava l'esmorzar a casa, aquest algú era el que acabava menjant més, perquè la resta li oferíem quasi la meitat del nostre esmorzar. Si es deixava els llibres a casa, li posàvem el nostre llibre damunt el seu pupitre i fèiem el possible perquè sentís aquell llibre com si fos el seu. Quan algú tenia fred, ens posàvem tots fent cercle al seu voltant i li donàvem part de la nostra escalfor. I si algú no tenia prou diners per comprar-se un gelat a l'estiu, entre tots n'hi posàvem uns quants i li pagàvem el gelat més gros. Érem amics i prou.

Ara, que d'això ja en fa uns quants anys, ja no som tan humils, no. Ni tan confiats. Ni tanta colla. Ni tan amics.

Esperant-te

2008-11-08T20:17:00.005+01:00

No sé quant temps haurà passat, però la pàgina del calendari està al mes de maig d'aquell any. Sembla que des d'aleshores tot estigui aturat, al mig del jardí encara hi ha la flor perfumada i les sabates enfangades que portaves. Però sé que algunes coses sí que han canviat. El teu hort ara està ple de males herbes, ningú se n'ha pogut cuidar. Tan que t'agradava, tantes hores que hi havies passat... Tot ho sabies fer créixer, fins i tot a mi... T'he estimat tant durant aquest temps... igual que quan encara hi eres, no he oblidat res de tu, i et porto a dins com el primer dia.
Necessito veure't, que tornis, abraçar-te ben fort i saber-te viu, com aquesta nit. Però necessito despertar-me i que no s'esfumi tot, despertar-me i poder-te tocar i saber que la realitat no és diferent que el meu somni. No m'ho puc treure del cap, no sé com retrobar-te. No trobo cap resposta, ni tan sols sé si a l'altre món et trobaré. I així visc, culpant-me de no haver-te dit tot el que sento, esperant veure't, esperant el que no sé... vivint només quan et somio.

L'elixir

2008-10-28T00:20:00.002+01:00

Cerques l’elixir que et portí a l’existència

d’entre tants tu fores l’escollit,
i es perdí enmig la taca blanca
que brillava al cel d’aquella nit.

Com dues gotes d’aigua s’emmirallen
els teus ulls perduts damunt la mar.
No ploris si els anys t’atansen!
car més floreixes a cada pas.

I ara... s’ha exhaurit l’encanteri
que feia viure el teu esperit
i l’herbada que no trobes
la tens davant i no l’has vist.

Voldria ser-te sols la guia
i d'enyor poder-te guarir
però de l'embruix no en sóc pas lliure,

ni tan sols no sé existir.

Tardor

2008-10-26T02:32:00.001+02:00

Arriba altra vegada la tardor. Fulles que cauen, tardes ocres, grogues i vermelloses i tonalitats marronoses a l’horitzó. El cel també es tenyeix d’enyorança, de pluges i d’una tristesa angoixant. Tots els cicles es repeteixen.

Dins meu, un terratrèmol. L’estómac trontolla, els òrgans es remouen, el cor s’accelera, i tot plegat es regira. On sóc? Incapaç d’estabilitzar aquesta espera, d’entendre el neguit i de fer el que voldria. La tardor em corseca, m’afligeix. Altrament, la claror de la vesprada, també ataronjada, em renova momentàniament. Fins i tot el cant dels pocs ocells que queden. Un impàs cap a la fredor, cap a l’hivern. Una espera anunciada cada any i, tot i així, que m’agafa de nou per sorpresa.

Però l’escalfor dels dies assolellats, la màgia dels colors càlids, i la tendresa mandrosa que cada matí s’amaga sota els llençols, em fan somiar amb la felicitat dels petits moments que m’esperen a cada estació.

Són nostres

2008-08-27T01:30:00.003+02:00

La nit arriba, fugim amb el silenci. Cada racó de la ciutat és ple de tu, de les teves cançons, de la teva tendresa, de les teves ferides. Per això segueixo caminant, com sempre a contra vent. L'aire crema, és ferro roent, foc sobre la meva pell. M'enfado perquè sento el dolor i tinc por, i segueixo endavant. Ja hem cobert uns quants murs amb els nostres noms, les parets parlen de nosaltres, del que estem construint junts.

Tot és tancat aquí a la ciutat: els bars, les botigues... però els carrers encara són nostres i els omplim de nosaltres per allà on passem. Els omplim de tu. És l'únic mitjà que ens queda, els altres ens han estat presos. Encara estem vius i no tenim pressa: el temps sols és una mesura pel qui espera. La lluita és aquí i ja fa temps que ha començat.

Cada cop som més, encara hi som a temps... encara. Vens?

L'espera

2008-07-31T21:49:00.005+02:00

Avui el meu cant és molest. I no només això, també ho és la meva presència, fins i tot la meva aparició en alguns pensaments aliens. Tant és així que fins i tot l'ombra que em pertany m'amenaça de convertir-se en fum, cansada de ser sempre la part fosca, la còpia de mi mateixa, la manca de color.

Com un pinzell que no acaba de trobar les tonalitats, que de les barreges només en surten absurds, que la superfície li esguerra el dibuix. No sóc sinó per força.

I em trenca el cor estar tan lluny, cercar sempre el que ha deixat d'existir, i tancar amb clau el pany que obra la porta a la veritat. Em dol aquesta infinita prudència d'esperar que tot passi i l'eterna espera de que algun dia potser (potser!) arribi el moment.

Obriré els ulls quan em dolguin de tanta tristesa, i miraré tot el que definitivament s'haurà perdut.

Aires renovats o no saber què fer

2008-07-04T13:57:00.003+02:00

Després de tants de dies sense actualitzar... avui he acabat l'últim examen de la llicenciatura. Ja està. S'ha acabat. I ara què?

Amb pocs mesos un munt de canvis... nova feina, nova casa, estudis finalitzats. Sembla que el que em fa feliç no és arribar a l'objectiu, sinó el camí que em porta a ell. Sembla que per fi podré dedicar-me un estiu a fer coses per mi, per créixer, després d'haver estat estudiant i treballant tants anys...

Ben aviat torno a ser per aquí... i disculpeu-me per haver estat tants dies absent, però ho necessitava.

S'acaba

2008-06-25T05:11:00.003+02:00

Sant Joan ja ha passat, i amb ell un munt de records. Les fogueres, els petards, i el teu aniversari. Platja d'Aro va pensar en tu des del moment que jo hi vaig posar-hi els peus aquesta nit passada.

A part d'això, els examens continuen. Encara em queda una setmaneta i escaig per acabar-los, i amb aquesta calor tot es fa encara més insuportable. Aquest divendres, a més a més, hi ha l'acte de graduació... després de cinc anys, per fi ens graduem i obtindrem el títol. Llàstima que hi hagi tanta gent que no se'l mereix... Gent que no té escrúpols i que han trepitjat a tants altres companys que es mereixerien tota la sort del món. A ells, espero que dins del vostre cor us pesi quelcom més que la mala consciència. Als companys, que tingueu tots molta sort, estarem en contacte :)

I jo, torno a estudiar. Aquests dies no passo massa per aquí, i em sap greu, però haig d'aprovar el que em queda si vull acabar aquest any!

Si ballem descalços...

2008-06-13T18:27:00.005+02:00

Volia passejar. Enfilar-se pel carreró empedrat i assolellat, amb mil i una flaires, amb mil i un colors.
Als balcons, la roba estesa i geranis, alegries, clavells, petúnies, begònies i alguna flor de nit. Les finestres i els portals oberts de bat a bat, i l’aire que corria per tots els racons, com si tingués por d’oblidar-se’n d’algun i no explorar-lo.
Al capdevall del carreró, hi havia una placeta molt petita amb un mercat que semblava tot just improvisat. Fruites i verdures, olives i caramels. Enlloc venen esperança, però tot es pot cuinar.
Passat el mercat, el riu. Ocells que s’emmirallen, que petonegen l’aigua. Es descalça les sandàlies, es remulla els peus, a veure si l’aigua del matí esbandeix tant de fang que duu a sobre. Descobreix que aquell contacte fred li neteja quelcom més que el fang: se li endú el pes de la solitud.
I balla descalça dins una bombolla de sabó que s’enlaira fins a perdre’s de vista, en un cel enllaganyat que avui li obra els braços.

Origami

2008-06-10T02:33:00.002+02:00

Encara no sé si existeix això de l’ànima. I si no en tinc? I si me l’han robada? I si l’he perduda?
De vegades hi ha paraules que se’m claven a dins, però dins d’on? Dins de què? Retrunyen tant que penso que aquest “dins” és buit, buit del tot. I ressonen dies i dies, perdudes sense nord, paraules que plouen per “dins” i que no tenen recer ni aixopluc de les injúries del temps. Alguns cops es troben, col·lisionen i formen frases sense sentit, però pocs segons després es desfan, efímeres, com si mai haguéssin existit.

La meva ànima és de paper, de paper arrugat com quan intentes escriure i no te’n surts i agafes el full i en fas una bola per tirar-lo a les deixalles. De paper, que s’estripa sense massa esforços. És com de paper de diari vell, que hom el fa servir per no tacar les altres coses.
I jo faig papiroflèxia amb ella, com tants d’altres, mentre estimo amb tendresa i en silenci.

Per fora, per dins

2008-06-06T17:59:00.003+02:00

No... jo no sóc com ells. Tendeixo a veure les coses d'una altra forma, tendeixo a fer girs insospitats i inescrutables per on un s'hi perd. És que no sóc com ells ni ho vull ser... m'avorreixen. M'avorreixen de la mateixa forma que jo els avorreixo a ells, i per això hi ha aquest distanciament emocional, on per pures formalitats i per "l'amistat" que ens uneix, ens seguim respectant i no dient els pensaments reals a la cara. Tan reals com que penso, aleshores existeixo.

M'és tant inconegut allò que està dins teu, que em fa por acostar-m'hi. M'és tant llunyà que se'm fa difícil saber fins on haig d'arribar jo, i fins on has de caminar tu. No sé perquè però crec que hauràs de caminar molt. I em costa diferenciar la realitat de la ficció perquè alguna cosa me'n separa, i sospito fermament que això no és sinó per un pes que arrosseguem dins l'ànima i que, tanmateix, no hem deixat anar. Potser seria l'hora de fer aquesta descàrrega, aquesta aturada d'emergència per revisar els frens... no sigui que ens estimbem abans d'hora.

De totes maneres, la carrossa està brillant, esplèndida. Tot s'ha de dir. Però ja em diràs fins on arribarem si el motor està podrit.

Un brindis

2008-05-29T16:13:00.002+02:00

Aquesta nit només queden somriures i somnis apagats al cendrer. Abraço els records des d’aquest bar on ningú m’està esperant, i es desfan les mirades poc a poc.

És la segona cervesa, és la infinita tristor. Les taules estan plenes de gent, tothom xerra i alguns riuen, n’hi ha que també canten. Jo canto per dins, canto per no sentir-me, però fins i tot sense pronunciar les paraules sento com s’esquerden per dins, una a una, i es converteixen en aigua que vessa pels ulls.

Tercera cervesa, i la meva taula està buida –excepte les ampolles que s’hi acumulen-, és la única taula fosca i solitària. Avui sóc un no res, sóc un crit eixordador que trenca vidres i miralls. Miralls que no poden reflexar tanta buidor, que no poden reflexar aquest no res.

Quarta cervesa. A la taula, al costat de les ampolles de cervesa, hi ha una espelma encesa. La flama balla: dreta, esquerra, dreta, esquerra… quina dança tan dolça i bonica! El vent l’empeny però no l’apaga. De vegades necessitaríem això: algú que ens empenyés sense apagar-nos.

Abandono la meva taula, la que m’ha sentit recargolant-me de soledat i de por. Cinquena i última. Algú s’acosta, i ve a brindar amb mi no només amb la copa, sinó amb un somriure encantador. Potser és el vent que necessitava, l’empenta d’última hora de la nit. Potser és una altra flama, que lluita per cremar i que busca un vent que l’acariciï amb els ulls clucs. Potser és algú que també apaga somnis al cendrer i n’escampa la pols al cel, per compartir-los.

I que bufi el vent per tots nosaltres.

Un brindis per l’a-mis-tat, que s'ha assegut a la taula d'aquest bar. Un brindis per tu, i per què tinguis molta sort.

Gràcies...

Què queda?

2008-05-29T03:07:00.001+02:00

Sempre em mira amb aquella cara de decepció, de derrota. Se sent fracassada perquè no sóc ni de bon tros aquella persona que a ella li hauria agradat. Si jo fos com una figureta de fang tot hauria estat molt més fàcil, i l’orgull li il·luminaria la cara cada vegada que em mirés o que algú li parlés de mi. Però no sóc de fang, i ella tampoc.

El que no sap és que porta el que sent escrit al seu rostre. Les faccions de la cara es tensen cada vegada que em veu, la mirada és dura i freda, i de vegades la baixa perquè s’avergonyeix. Com pot ser que li hagi sortit tot tan malament? Es deu preguntar en què s’ha equivocat, i com és que no la sé entendre. Però l’entenc massa bé. I això tampoc ho sap.

Viure de costat amb el fracàs és tan simple com acostumar-s’hi: acabes entenent què hi fa allà tan a prop teu, i perquè s’alimenta de tu.
Però viure amb la tristor és diferent. I veure la teva tristor reflexada als ulls dels altres, encara és més dur perquè espanta.

Ja no queden hores per compartir, ni nits per somriure com abans. No queda res del que tu, un dia, vas estimar.

Un cant a l'esperança

2008-05-22T23:24:00.003+02:00

He sembrat la llavor més estimada,
me la van donar en la lluita els companys,
la guardava dins el puny ben ferm encara
per si feia falta al llarg dels anys.

Amb els ulls clucs he vist com creixia,
d’entre les altres, joiosa, pacient,
i malgrat titllada, sovint, de dèbil
avui encara segueix creixent.

Vaig plantar-la sens recança
perquè dins el cor de la gent
despertés una nova albada
somiada ja fa molt temps.

I és que el seu fruit neix cada dia,
primavera, estiu i hivern,
i a la tardor mai perd la fulla
ni es marceix al camp més erm.

Ara ja res no m’espanta,
tampoc m’aturarà cap vent,
un cop fabricada l’arma
l’escut serà la meva pell.
No tinc por de vostres llances:
l’esperit no em podreu llevar,
tinc prou força i esperances
per no rendir-me ni oblidar.

Vols de llibertat

2008-05-20T23:59:00.003+02:00

Com un ocell alço el vol, cel amunt, estenc les ales i les faig batre. Faig dibuixos al cel i m’entretinc amb els núvols que em deixen entrar a dins seu. Ara veig un rierol, i perdo alçada fins a remullar-me una mica les cames, esquitxant les pedres que cremen del sol. Al costat del rierol, s’hi estén un camp d’ordi que, al ritme del vent, oneja com si fos un mar de color verd. Em sento tant lliure! No hi ha res que em pugui aturar.

Abandono el rierol, segueixo volant. Amb quatre cops d’ala em torno a enlairar i noto l’aire fresc altra vegada. Ostres, sembla que allà baix, una mica més cap al nord, hi ha un bosquet ufanós! M’hi encaro i ràpidament ho començo a veure més clar: pins, roures, alzines… quina olor! M’endinso al bosquet, jugant a esquivar branquillons, flairant l’aroma de les fulles, de les flors, de la vida.

I ara… què és aquest soroll tan eixordador? De cop i volta caic en picat, em sento defallir, alguna cosa ha passat. La por em paralitza el cos, i sense adonar-me’n, caic al terra.
L’olor que m’impregna ara és la de la pòlvora…
La última cosa que puc veure, amb la vista borrosa d’aquell que s’està apagant, és el canó d’una escopeta, fumejant desig de captiveri. És l’escopeta del caçador que, amb un somriure triomfador, m’ha pres la llibertat.

Somnis adormits

2008-05-16T00:08:00.004+02:00

Els teus ulls m'encomanen un somriure

quan el meu cor em sento naufregar,

les teus llavis són una càlida abraçada

les teves mans un racó per reposar.

I et tinc present quan s'acosta la vesprada

i camino pel desert de la ciutat

a cada pas sento que tu m'acompanyes

i que m'agafes la mà.

Si jo mai falto em trobaràs sota la manta

que cobreix el cel d'estels aquesta nit,

quan t'abriguis no em busquis tan sols recorda'm

i ens trobarem als nostres somnis adormits.

Jo també ploro per Palestina

2008-05-15T15:35:00.007+02:00

http://www.punyenlaire.blogspot.com/

He decidit obrir un altre blog per parlar de totes les meves inquietuds polítiques i socials. Esteu tots convidats a fer-hi una visita i a dir-hi la vostra opinió :)

El poble palestí recorda la Naqba, és a dir, 'la catàstrofe', el 15 de maig, l'endemà de l'aniversari de la proclamació de l'estat d'Israel. És una data que recorden amb dolor, car avui fa seixanta anys els palestins van començar a fugir de casa. Tot i amb això, promouen Blogging for Palestina, una iniciativa per a animar els blocaires a dedicar unes paraules a la seva terra. En qualsevol llengua que sigui.
La iniciativa s'inspira en una de semblant, projectada a Jordània, i s'afegeix als actes locals per a recordar la Naqba. No hi ha cap mena de restriccions temàtiques ni lingüístiques: tant s'hi pot parlar del passat, del present o del futur de Palestina, com de política, de societat o d'economia. La pretensió és de compartir pensaments i fer créixer la consciència sobre la situació del país. Els responsables de Blogging for Palestina esperen tenir prou ressò i fer que els mitjans de comunicació en parlin.

Tres anys

2008-05-08T00:09:00.006+02:00

Avui fa tres anys, Sergi. Ja han passat tres anys, i amb ells un munt de coses. Ho has vist oi, des d'allà on ets? Han passat tres anys d'aquell maleït diumenge al migdia, el plat de macarrons va quedar a mig menjar, perquè va sonar el telèfon, la tieta va trucar.

Per què? Per què abans de que el despengés el meu germà ja vaig pensar que alguna cosa no anava bé? Per què no em vaig equivocar aquell cop, com tantes altres vegades? No, no em vaig equivocar, avui fa tres anys que la tieta ens deia que te n'havies anat. I ara ploro aquella pèrdua com si algú m'hagués robat el tresor més estimat.

És que per què te n'havies d'anar? Què et faltava aquí? Estic enfadada, no pas amb tu, Sergi, no. Estic enfadada amb l'atzar, amb el destí, o amb el que sigui que va decidir que tu, avui fa tres anys, em deixéssis, ens deixéssis aquí.

I què faré jo ara? Des d'aleshores que no puc aixecar el cap: em torturo nit i dia i em persegueix l’ombra de la tristesa allà on vaig. Tot s’espatlla, tot s’esmicola, tot s’apaga poc a poc. Busco entre les estrelles i demano que tornis, sisplau, que tornis tu i la meva vida que va desaparèixer al mateix instant. Quin mal he fet, per haver de patir tant?

I la lluna em diu a cau d’orella que el cel és molt gran... On ets? Em veus? M’estàs mirant? Diga’m que sí Sergi, m’estic desfent i el cel és tan lluny que, desesperada, busco dins meu. Et tinc aquí dins però sento que te’n vas i em fa molt mal, no m’arranqueu l’ànima d’aquesta manera... si marxes d’aquí et vindré a buscar, i no m’importa el que hagi de caminar...

Oi que em dones la mà? Deixa’m que vingui al teu costat, en aquest món no sé què hi faig. Lluito però no me’n surto, camino i no vaig enlloc, miro i no veig res, escolto i tot és silenci... i m’aparto i deixo passar perquè faig nosa, com una andròmina vella amb qui tothom ensopega al seu pas.

I no puc, no. M’enganyo cada matí, com si encara estiguéssis aquí, i em dic que serà un dia normal... però saps... no hi ha res pitjor que viure amb tant de mal.

Et trobo a faltar molt, moltíssim Sergi... i T’ESTIMO. Mai t’ho vaig poder dir, però tu i jo sabíem que era així, i això mai, mai, mai canviarà. Sigui on sigui, siguem on siguem. Tu em tens a mi, jo una part de tu. Te'n recordes oi?

Explosió

2008-05-05T01:55:00.003+02:00

Fa mal. És horrible. Fa que em senti la pitjor persona del món, i res ni ningú pot evitar-ho ni apaivagar aquest dolor. Dins meu és com si dos meteorits haguessin coincidit a tota velocitat fruit de quelcom molt més enllà que l'estúpid atzar. Res podia aturar-los: havia de passar.

L'explosió m'ha desfet i ara ja no sóc res més que un reflex... un reflex de mi mateixa: una ombra buida, deformada i d'un gris apaivagat que viu de nits sota la manta de vells records, l'unic refugi que em recorda qui era jo i qui vaig ser.

De poc serveix veure tot el que vaig perdre, només conservo aquests records per enyorar-los.

Ulls

2008-05-05T00:31:00.008+02:00

Ulls que tot ho miren, que tot ho veuen. Ulls que escolten. Travessen parets i muntanyes, oceans, salten tots els obstacles i tornen a aparèixer.

Ulls que parlen i criden, que esguarden. Que busquen impacients... i que troben.

Troben quan tot sembla perdut.

Darrere l'arbre

2008-04-27T14:32:00.005+02:00

Això és el que s'anomena el "test de l'arbre". És una tècnica projectiva de la personalitat profunda, en el que es poden avaluar diferents aspectes de la persona que fa el dibuix. L'arbre que hi ha aquí dibuixat el vaig fer jo mentre estava a classe, i la interpretació que hi ha aquí baix, l'ha fet l'Anna. Com que pocs em coneixeu, tampoc sabreu si és veritat o no, però s'hi acosta bastant, tot i que algunes coses potser no són ben bé tal i com s'expliquen. Aquí teniu l'anàlisi de la meva personalitat :S

Interpretació:

El món real:

S'imposa una norma personal, necessitat d'un ideal.

El jo, el caràcter:

Equilibri entre introversió i extraversió que mantenen una relació adequada. Preparació de projectes, mètode, serenitat d'ànims i control. Mostra un bloqueig afectiu, inhibició i timidesa afectiva. Desig d'expressar-se, activitat i desig de figurar.

Contactes, aspiracions i estat d'ànim:

Esperit de síntesis, busca "ser", no hi ha preocupació per "semblar", per tant, fuig de les aparences. Sent soledat. Viva, lluita amb sí mateixa, incertesa constant i probables pressions del medi ambient. Sent angoixa.

El món de les idees i la conflictivitat del moment:

Submissió amb el medi ambient, que deprimeixen l'ànim. Oralitat, busca sensacions reasseguradores i gratificants.

La persona en sí mateixa:

Imaginació i sentimentalitat. Bona observació de l'exterior, vivacitat, aptituds visuals, sentit per les exterioritats, necessitat de reconeixement i distinció. Activitat. Autoadmiració, alegria i admiració per les coses del moment, actuals i efímeres. Falta de perspicàcia i mètode.

Tendresa i dolçor. Gaudeix de sí mateixa, se satisfà amb la sensació de la pròpia vida amb tendència a gaudir, encara que posa de manifest els seus errors per necessitat de fer-se castigar o perdonar.

Té un concepte desfavorable de sí mateixa.

Equilibri entre una i les altres relacions del jo i del passat, amb tendència sensible i introvertida.

Acomodació, vitalitat normal i control.

Dependència i timidesa, però poc accentuades.

Capaç de reflexionar sobre les seves experiències i de demorar les seves reaccions. Viu el moment present, interès per les coses concretes, té necessitat de moviment i agitació.

Problemes de relació.

Somiadora, lleu tendència introvertida, susceptible i vulnerable de forma moderada.

Somnis repetitius que faciliten la compensació però no anul·len la tristesa.

Tendència a la depressió i al fatalisme.

De visita

2008-04-22T18:22:00.005+02:00

El metge va dir poques coses, ahir. En veure'm entrar va fer un somriure i es va col·locar bé les ulleres amb el polze i l'índex de la mà dreta. Potser no em reconeixia, fa gairebé dos anys de l'última visita i des d'aleshores ha plogut molt.

Ell portava uns texans clars i lluïa uns cabells grisos canosos pentinats d'una forma molt tradicional que tanmateix li donaven un aire arcaic. No recordava que els tingués d'aquest color, els cabells. El temps també havia passat per casa seva.

Em va fer seure i va començar a fer-me un seguit de preguntes tan subjectives que no sabia ben bé què li havia de respondre. Cap resposta em semblava prou explicativa de tot el que m'havia anat passant al llarg d'aquests mesos, i també em sentia cohibida. Jo pensava que dins d'aquella estança em sentia com una geisha en presència del seu danna: fràgil, neguitosa i atenta a qualsevol indicació, tot intentant dissimular magistralment el meu estat, el meu món intern.

Després d'aquestes preguntes rutinàries i en certa manera obligades, em va mirar, va suspirar i va dir:

- "I bé, com estàs? Com et trobes? Com et sents?"

Li vaig contestar amb un somriure forçat, tot aixecant lleugerament la mirada i aturant-me a l'alçada dels seus llavis secs i contrets. Vaig pensar que el devien amoïnar un munt de coses, però que com tothom, tenia poc temps per dedicar-s'hi. Inconscientment, vaig enlairar un xic més els meus ulls fins a topar amb un nas arrufat, tort i malgirbat, que em va acabar de confirmar que, definitivament, aquell home que em donava consells mèdics potser hauria de fer un pensament i descarregar totes aquestes tensions que se li marcaven a cada facció del seu rostre.

I just abans de respondre, encara vaig gosar mirar-li els ulls de fit a fit, a través de les seves ulleres de color daurat. Uns ulls grisos, igual que tot ell, igual que el dia d'ahir, igual que els pensaments que s'anaven desencadenant un darrere l'altre dins del meu cap sense poder-los aturar de cap manera, com si cada un d'ells fos una fitxa de dòmino que cau i, al seu torn, fa caure la que té més pròxima i així successivament.

Vaig tossir una mica per aclarar-me la veu i també per intentar trencar la inèrcia que estava agafant tot plegat, mentre finalment apartava els meus ulls dels seus per clavar-los damunt un calendari de taula petit, amb imatges d'Itàlia.

Com volia que estigués? Perquè m'ho preguntava? És que aquell gris dels seus ulls li privava de veure'm? O és que es pensava que anava allà a passar l'estona? Segurament ni tan sols s'havia fixat en mi, ni amb la meva aparença ni amb el que jo li havia estat dient fins aleshores, i per ell, el fet que jo estigués dins d'aquella habitació ja era un pas que em feia estar millor. Clar, la última vegada va haver de venir ell a casa, jo no podia sortir d'allà, de la meva presó.

Finalment vaig respondre:

- "Doncs aquest any acabo la carrera, tot i haver faltat un any a les classes me l'he tret a curs per any, ara estic fent el pràcticum, treballo, de tant en tant surto, escric, toco quan puc... i per dins, tot això se'm fa llarguíssim i molt feixuc".

No li vaig voler dir que a les nits també ploro, també tinc por i que tot segueix més o menys allà on ho vam deixar, que l'angoixa em persegueix, que crido sense veu i que la únic que crec que he aconseguit és evitar algunes coses. I ho he aconseguit perquè cada vegada que m'apareixen les faig fora com puc. Però no m'hi he enfrontat encara, només he fugit.

- "Doncs ha arribat l'hora de reduïr una mica la medicació"- va dir, esperant que reaccionés com ho faria aquell que li acaben de dir que ha guanyat la primitiva. Però vaig abaixar els ulls... no sé si seré prou valenta per començar a afrontar tot això; perquè ara arribarà el moment en què se'm tornarà a presentar, i potser aquesta vegada no en podré fugir.

Un premi

2008-04-22T01:24:00.003+02:00

Moltes gràcies a: Sense fer soroll, Shadow i DooMMasteR per aquest premi, de debò que és un plaer rebre'l de les vostres mans. Us ho agraeixo de tot cor :)

Ell i ella

2008-04-15T01:36:00.003+02:00

Són moments d’agonia, li deia quan la mirava fugaçment als ulls. Ho deia amb veu baixa, ho deia d’amagat… temia un malefici o una revenja dels estels que l’havien guiat fins allà, fins al seu costat.
Quan ningú el mirava, es convertia en ràbia. Desava l’amabilitat, penjava el seu somriure i s’espolsava amb despreci l’amor que el disfressava. Llavors deixava de ser i perdia la raó.

Ella tancava els ulls, el deixava fer. Desitjava que un d’aquells cops fos l’últim, li feia tant mal… sobretot a l’ànima.
Ell projectava tot el seu mal damunt aquella pell tènue i suau, aquella pell que havia estat tan dolça i ensucrada, que començava a dibuixar un camí fosc i trist fins arribar al seu rostre.
Ella plorava en el més absolut silenci, cridava dins la més absoluta foscor d’aquell bosc espinós, claudicava un final que mai arribava.
Ell inflava els ulls desorbitats, els omplia de sang, i esclatava a batzegades damunt seu, omplint-li de colors apaivagats les entranyes.

I certament, eren moments d'agonia... però cap malefici, cap revenja, cap bruixot enfadat... i els estels continuaven brillant al costat d'una lluna sense llum i esmorteïda.

PAPAS Y MAMAS - DADDIES & MUMMIES - Watch the best video clips here

Estimar en silenci

2008-04-03T15:01:00.002+02:00

Aquell dia no entenia com el món continuava com si res hagués passat. La gent semblava no haver-se'n adonat: reien, xerraven, caminaven i anaven a comprar. Les rutines s'esdevenien un dia més, i jo m'ho mirava des d'allà estant, incrèdula, sense entendre el món.

Per mi tot s'havia aturat, tot era estàtic dins meu, i hauria jurat que també era així per fora. No entenia tot aquell moviment, tampoc pretenia fer-ho.

No sabia on clavar els meus ulls. Aquella rapidesa, aquell ritme trepidant em feia sentir encara més desorientada. Si mirava enlaire, fins i tot les flors que hi havia al damunt d'un petit balcó dansaven amb el vent. On era la quietud? Per què no sabia trobar-la?

Que no ho veien? Ell ja no hi era! Com podia seguir girant el món? Com gosava fer-ho?

Durant aquell mes de maig va florir la tristesa per tot el meu cos i els rius es van endur ben lluny el que jo més havia estimat en silenci.

Acte I

2008-03-29T08:35:00.003+01:00

[Acte I]

Escena I

S’obra el teló. A l’escenari, en un racó, hi ha un foc encès que il·lumina tota la sala. Al costat del foc hi ha una figura humana asseguda al terra, amb la mirada perduda entre les flames. Davant seu hi ha una tauleta petita desordenada, amb diaris, cendrers, tabac, una ampolla de whisky quasi buida, algunes cartes i papers escrits. A darrera seu, a la paret, hi ha un rellotge. Són les 8 del vespre. Està plorant i a la mà hi subjecta un ganivet. La Duna se sent sola, amargament sola.

Tot està en silenci, només se senten els somics angoixants i arítmics d’ella i el tic-tac del temps que passa i que no cura el dolor.

Escena II

Als pocs minuts, agafa un llapis i un dels papers de la tauleta i, asseguda al terra, va dient en veu baixa mentre escriu:
- “Hi ha un tipus de dolor que no marxa mai. És perenne, perpetu. També és difícil intentar entendre’l, sentir-lo o compartir-lo. És com imaginar-se el gust d’un aliment que mai has provat… de la infinitat de combinacions que hi pot haver… com vols endevinar-ho? És com imaginar-se una olor nova, un nou so, fins i tot un nou tacte.
Aquest dolor no decreix, ans el contrari… i et converteix en una persona apagada malgrat els intents frustrats de canviar el rumb; una persona opaca que no desprèn llum per a res ni per a ningú. Això porta a un camí infinit de cercles en forma d’espiral: les persones primer estan properes perquè els sap greu (fins i tot pena) veure que algú arribi a ser tant insignificant, tant poca cosa, tant miserable i desafortunat. Però… això cansa. Cansa tant que mica en mica la distància va augmentant fins que aquells que un dia havien estat quasi bé part de la teva ànima… ara no són més que una imatge borrosa i llunyana que amb prou feines et miren als ulls. I això alhora augmenta aquest dolor… i és un cercle infinit que no s’acaba mai”

Escena III

Deixa el llapis damunt la taula d’una revolada, com si tot això li fes massa mal per seguir escrivint, i s’encén un cigarret. Les llàgrimes gairebé fonen el terra quan s’hi posen en contacte… perquè cremen de neguit. El fum dansa per davant dels seus ulls extenent-se per tota l’habitació, formant dibuixos abstractes que acompanyen aquesta noia solitària, desesperada i buida.

Quan acaba de fumar, acosta la mà al foc i hi llença el cigarret, deixant escapar el fum de la seva boca com si fos l’últim suspir de vida que queda dins seu. Tot seguit torna a agafar el llapis i segueix:
- “No vull continuar més així, el meu joc s’acaba aquí. (Mira enlaire, com si desitgés unir-se de nou amb algú que l’espera allà dalt). Vull tornar amb ells, vull tornar a sentir què és ser una persona estimada, vull deixar enrere tot aquest dolor que tant em pesa…”

I amb un gest de ràbia incontinguda, rebot el llapis contra la paret i diu, amb una veu rovellada però tan dolça que arribava al fons del cor:
- “Vull morir per saber, per fi, el que per mi serà vida”

Es tanca el teló

[Fi Acte I]

Sóc (III)

2008-03-25T04:38:00.008+01:00

De vegades sóc un gos esmaperdut i famolenc que flaira el rastre del que un dia va ser en un laberint ple de trampes.

De vegades sóc com una arrel corpresa que s’endinsa terra avall buscant aliment, i que topa una i altra vegada amb capes sòlides i de ciment.

De vegades sóc com un bodegó, i espero a que la gent em dibuixi perquè no sé com sóc.

De vegades sóc una flor que estiro el cap d’entre els matolls que m’empresonen i em captiven, però no aconsegueixo veure el sol i em marceixo sense oxígen.

De vegades sóc com una paraula buida i sense significat buscant lloc entre una frase malfeta que ni tant sols trobo per casualitat.

De vegades sóc una espina que es clava damunt la teva pell tendre, que t’espanta i t’aparta de mi cada cop que m’intentes prendre.

De vegades sóc un silenci dens i eixut, que entro per les orelles fins arribar al teu cor perdut.

De vegades sóc un remolí de contradiccions que formen un huracà, el neguit que creix i l'angoixa que erupciona del més temut volcà.

De vegades sóc com una fruita prohibida i massa madura, que comença a podrir-se quan se sent vençuda.
De vegades sóc una turista que prepara la maleta per marxar a aquest indret tant llunyà, on podré dormir tranquil·la però d’on mai més podré tornar.

I de vegades, només de vegades, sóc jo mateixa sense saber qui sóc ni com sóc.

Són dies

2008-03-21T00:03:00.006+01:00

Dies de pluja, de trobades i de lluna plena.
Dies d’abraçades, de núvols roigs, de tramuntana freda de l’Empordà.
Dies de viure, de somiar, de carícies electritzants.
Dies d’acords, melodies i ritmes solitaris.
Dies de lluita, de llibertat, de contumàcia incontinguda.
Dies de poesia, de cerveses, de brindis ofegats.
Dies de riures, llàgrimes i mirades que fugen.
Dies de designis, de fracassos i distàncies porugues que encongeixen.
Dies d’enyor, de camins inescrutables i de postes de sol eternes.
Són dies que vénen i van, però que per ara perduren mentre respiro i assaboreixo lentament l'aire dolç d'una primavera prematura.

El meu amic

2008-03-19T20:36:00.003+01:00

No recordava la última nit que havia passat sense treure del calaix la mateixa història de sempre. L’habitació fosca, els ulls oberts i buscant una i altra vegada el perquè de tot plegat.
Inútilment donava voltes i més voltes a l’infinit de records i sentiments que farcien aquell garbuix de pensaments de cada dia, i acabava sospirant i deixant volar la imaginació cap un altre costat creient que així potser seria una miqueta més feliç.

Però enmig de tanta misèria i desesperança… tenia un amic. No feia pas massa que el coneixia, ni l’havia vist mai… només havien parlat algunes vegades en aquella mateixa habitació, aquella habitació fosca i eixuta que semblava un atzucac.
No sabia pas si era un miratge, una al·lucinació, o un ésser producte de la seva ment tant cansada de veure sempre el mateix. El fet és que quan parlaven el temps s’aturava i l’habitació es recobria d’un color molt més intens, un color que permetia veure aquell indret amb molta més claredat, i l’atzucac esdevenia un camí llarg i prou ample com per començar-hi a caminar plegats. Un camí que prometia alguna cosa millor que tota aquella foscor.

Espantada, no sabia fins a quin punt tot allò era un joc o era fruit de l’atzar i les casualitats que existeixen a la vida, i si bé quan estava amb el seu amic tot prenia un rumb diferent… la mala sort l’atemoria. Tenia por de que es tornés a presentar com havia fet tantes vegades, donant-li un copet a l’espatlla només per recordar-li que era allà, disposada a fer qualsevol cosa per tal de guanyar els duels que a ella li venia de gust participar i així, d’aquesta manera, deixar petjada a la seva vida. Però el seu amic li responia “no pensis en el futur, si és que existeix arribarà… surt a fora, no pensis en el demà”.

I en certa manera aquelles paraules, aquelles converses, aquells moments tant plens de màgia i de secrets… li van ensenyar que la llum podia tornar a entrar a la seva vida, només faltava que s’ho cregués i que intentés per tots els mitjans possibles començar a caminar pel camí que havia aparegut, destrossant aquelles barreres que s’havien imposat a la seva vida, oblidant l’atzucac que només feia que l’habitació esdevingués cada vegada més fosca i que ella es consumís en les seves tenebres. I alguna cosa, a cau d’orella, li deia que a l’altra banda hi havia alguna cosa molt millor…

Entre altres coses, hi havia el seu amic.

I...

2008-03-18T04:24:00.002+01:00

I es despullen els arbres,
i se'n va el sol...
i s'amaguen els dies rera la lluna
per por a il·luminar un món que ningú vol veure
i les estrelles s'apaguen
lentament, molt lentament.

I l'aire s'acaba,
i l'aire m'ofega.

I tot és massa dur per obrir els ulls
i vull tancar-los i no mirar
per no sentir tant de mal.

L'espera

2008-03-17T01:18:00.004+01:00

De vegades esperem. Esperem immutables davant quelcom que no arriba i que només pertany al món dels somnis i dels desitjos. Seria com voler atrapar un fragment de temps i guardar-lo sempre més dins el calaix de la memòria... potser sí que de vegades guardem escenes, i les reproduïm eternament i això ens alleugereix momentàniament... però sabem a contracor que aquell instant, aquell moment és irrepetible i que el temps.... no el podem atrapar.

I jo espero. Espero trobar, espero ser, espero somiar i fer realitat alguns d'aquests somnis, espero ser lliure i estimar, ser estimada i somriure i plorar totes les desgràcies mentre algú em faci costat. Perquè en realitat ens passem la vida esperant... i preferiria esperar al teu costat.

"Estimar no és mirar-se l'un a l'altre,

sinó caminar junts en la mateixa direcció"

Trobar la clau

2008-03-13T02:00:00.002+01:00

La clau hi és sempre. La qüestió és... saber on la vas deixar.

O saber qui la té...

O saber on te l'han amagat...

De vegades hi ha claus que no les farem servir mai... en tenim prou de saber que existeixen, i que en algun moment les podrem fer servir si ens fan falta... això ens dóna aquella seguretat... falsa?

Altres claus es desgasten de mala manera... sobretot la de la porta de fugida...

I hi ha claus que sabem que no trobarem mai... i doncs, per què tot i així les seguim buscant?

Això sí... tal com em va dir un dia algú... les persones en sí mateixes som petites, però quan hem de buscar alguna cosa dins nostre... ens podem convertir en quelcom grandiós.

Quan et trobo

2008-03-10T04:46:00.005+01:00

Era com un crit amarg amb regust de ràbia.
De la mateixa manera que la Terra volta sobre sí mateixa

els meus pensaments resultaven en un espiral,

incapaços d'esdevenir quiets,

conscients, estables dins la incertesa.

I com un esglai, de cop i volta i inesperat,
vaig trobar la calma en aquell marc estimat
on els meus ulls van anar a reposar.

Quin silenci, quina plenitud!
En el meu món esmaperdut
et torno a somiar.

Venir amb tu

2008-03-07T01:37:00.004+01:00

Com havia de saber el que em volia dir? Em mirava amb aquella cara cansada i amb els ulls plens de somnis... Com havia d'entendre que ja no existia? Somreia amb aquells llavis tremolosos de viure... i amb tot, jo només podia demanar clemència. I el pitjor de tot... sempre arribo quan el tren ja marxa, i aquesta vegada ha anat massa lluny com per tornar.

Ara el busco, encara que només sigui als somnis, el busco amb tanta força i amb tanta por... però apareix algú sense rostre, i no sé si és ell. Mostra'm els teus ulls, els teus llavis... i si ets tu... torna a abraçar-me, torna a tapar-me amb els llençols i a tancar-me els ulls amb els teus contes, que vull venir amb tu i la por no em deixa.

Somnis i contradiccions

2008-03-04T20:19:00.003+01:00

Els segons bateguen i els minuts respiren, però les hores només passen. Jo mateixa sóc la meva presó i el meu refugi, a voltes m’encenc, a voltes m’apago, i sóc… sóc la més gran contradicció.

Imagino el blanc i el negre el vesteixo, dibuixo somriures mentre vesso llàgrimes. Lluito per un futur que de vegades no sé veure i encenc espelmes que no fan llum. Els propis suspirs de vegades apaguen la flama.

Faig castells de sorra, de vegades també de cartes. Tots s’ensorren. A voltes un mal moviment, a voltes el vent o les onades... de vegades jo mateixa me’ls faig caure. Quan construeixes quelcom sense creure-hi, la màgia es desfà.

Vull viure i em sento morir. Passen les hores, les hores només passen mentre jo dormo. Dormo i somio el que mai podré viure, aquesta és la meva vida... visc en una realitat onírica, on tot és mentida però on jo hi sóc feliç.

Dins la cova

2008-03-02T19:42:00.002+01:00

Un salt dins la cova... i tot torna a ser com abans. No fa falta buscar més enllà, ni trobar res que pugui distreure l'orbita dels meus ulls cansats, doncs segueixen el rumb de la foscor i de les tenebres.

Els racons deixen anar una olor fètida i l'aire està carregat de mals records. Les roques m'esgarrapen la pell, però aquest dolor no el sento, només sento fiblades dins meu... que m'obren ferides.

I la veu ressona esquerdant la quietud, però no sento el ressò dels meus crits... només sento la por.

Sóc (II)

2008-02-28T16:09:00.008+01:00

Jo sóc una poetessa morta

perquè he caigut en l'oblit,

la roda de la fortuna

va girar en l'altre sentit

i les paraules se m'apaguen

abans no les he escrit.

Jo sóc una poetessa trista

ja quasi inexistent

que esparreco les hores

i les llanço contra el vent

i regalo llàgrimes

i silencis a la gent.

Jo sóc una poetessa invisible

perquè escric pels que no hi són,

perquè busco entre paraules

un refugi d'aquest món

que m'atrapa i m'esgarrapa

i que de nits em treu el son.

Jo sóc una poetessa buida

a qui els mots han abandonat

i ara m'he quedat orfe

en aquest desert d'absurditat...

sorra és tot el que em rodeja

també silenci i soledat.

Llegiu també: Sóc (I)

Abraçant la pluja

2008-02-27T22:52:00.012+01:00

Vull abraçar la pluja, però no en sé. Em deixo caure damunt el terra mullat i tanco els ulls mentre les gotes em cauen a sobre. Al cap de pocs segons noto com em regalimen per la cara, resseguint el coll. La roba de seguida queda ben xopa i noto com l’aigua la traspassa i m’arriba a la pell.

Sense aixecar-me, em trec les sabates amb els peus mateix i també els mitjons. El tacte de l’aigua amb els peus em relaxa i alhora em fa un pessigolleig indescriptible. També em trec els pantalons, i el jersei, i tot el que porto a sobre.

Saps... jo no puc abraçar a la pluja, no en sé... però ara noto com ella m'abraça per tot el cos.

Per molts anys!

2008-02-25T22:47:00.003+01:00

Per molts anys puguem reunir-nos tots plegats.
Per molts anys estigueu tots bons i sans per poder celebrar que ens hem conegut.
Per molts anys jo pugui fer anys i, per tant, vosaltres també.
Per molts anys us pugui tenir a tots al meu costat.
Per molts anys puguem riure i xerrar, ballar i cantar.
Per molts anys sigueu feliços… i si pot ser, al meu costat.

Gràcies per la festa sorpresa, no me l’esperava… gràcies pel sopar, per la festa de després a la Bombolla… gràcies a tots els que vau venir, i als qui la vau organitzar… que tela eh? I sobretot, gràcies per celebrar amb mi aquest dia que no oblidaré mai.

[Quim, Pau, Santi, Angelina, Jandru, Jordi, Mireia, Cris, Lluís, Susanna, Marc... i també els que no vau poder venir, però que en part hi ereu: Irene, Dolors i Maria i tants altres que sé que penseu amb mi i m'estimeu molt. Muaaaa!!!!]

Va de música!

2008-02-22T01:29:00.010+01:00

Primer de tot, felicitar al jove cantautor Cesk Freixas per haver estat escollit com el millor artista a la categoria Cançó d'Autor dels premis Enderrock.

El seu segon treball (El camí cap a nosaltres) realment s'ho mereixia, i ell com a persona segur que també.
No és fàcil mantenir-se a peu de guerra, però en som uns quants que et fem costat malgrat l'intent constant de silenciar.
Felicitats noi, que sigui l'inici d'una llarga carrera :)

Una abraçada i un somriure, i un altre pel Juanra, que també era per allà :)
(Per a més informació: http://www.myspace.com/ceskfreixas)

I ja que parlem de música, ahir vaig anar a buscar el saxòfon a can Pere! Ara l'hem de provar i tot, i a veure si ens el quedem. M'encanta com sona!
Una peça més a casa, que acabarà esdevinguent un museu! De moment, una guitarra elèctrica, una guitarra acústica i una guitarra clàssica, un teclat, una gralla, una dolçaina, una harmònica, flautes dolces, tam-tams, jambee, ocarines, i ara... un saxo! Faltaria una bateria (gentilesa del meu cosí Àlex, que en té una de brutal) i un baix.

Tenim l'orquestra sencera, gent... qui s'anima a venir a tocar?

Aquí teniu una cançó preciosa, amb una veu que fa emocionar. Genial :)

L'altre costat

2008-02-20T12:19:00.010+01:00

A l'altre costat sovint no hi ha el que esperes. L'altre costat molts cops és més lluny del que et penses. L'altre costat de vegades el tens a davant i no el saps veure... El pots estar buscant tota una vida i no trobar-lo, o el pots trobar casualment el dia més inesperat.

L'altre costat... tothom sap que hi és però fa por mirar-lo, fa por pensar-lo, fa por estimar-lo i no saber viure sense, esgarrifa sentir-lo tan intensament, neguiteja la seva presència, però el necessito com l'aire que respiro.

"Mai ha entès ningú perquè sempre parlo del meu món perdut"

Per què aquesta cançó em posa els pèls de punta? (Cantada per Ramon Muntaner, lletra de Salvador Espriu)

Un nou camí

2008-02-19T00:39:00.001+01:00

Camino per terres de vent i aire,
per un desert lluny d’existir;
m’acompanyen les dunes i llargs miratges
i el record de tu clavat al pit.

Arrossego els peus, el viatge es fa llarg,
l’esquena ajupida i els ulls mig clucs
no em fa pas por el que demà pugui veure
sinó tot el que avui ja m’he perdut.

Lluny d’on sóc jo canten les sirenes
i ressona el mar, i trontollen les pedres
el temps ressegueix les ferides obertes
i a cada estació hi floreixen roselles.

No ho puc evitar

2008-02-16T19:33:00.005+01:00

Escriure això no serà fàcil. La majoria dels que ho llegireu no sabreu de què estic parlant, ni de qui. Però com sempre necessito refugiar-me en les paraules. Sé que estic arribant al final d'aquest malson, però no puc evitar tenir molta por. Por de que el malson s'apoderi de mi, que m'atrapi, que em torni a clavar cops de puny per tot el meu cos.
No puc evitar el tremolor de l'ànima, ni tancar els ulls davant de l'abisme. Em paralitzo i no puc ni moure'm.
No puc evitar els ensurts que tinc de mi mateixa quan em veig, quan em miro. El maleït mirall no m'enganya, i el meu cor tampoc perquè es vol morir quan em miro, perquè els meus ulls fugen de mi mateixa porucs de tant de dolor.
No puc evitar sentir els records com es barallen per sortir de la presó, estan lligats i encadenats i busquen morir-se, però no poden. I poc a poc escupleixen llàgrimes negres com el carbó que m'envaeixen constantment i que em captiven.
No puc evitar pensar en tot allò que es va podrir mica en mica, què vaig fer malament? on em vaig equivocar? M'has clavat mil punxes sobre la pell, m'has deixat nua i tinc fred, m'has arrencat la roba a tires i de vegades també la pell, i ara m'has deixat sense aquella part de mi que em feia més valenta i que m'ajudava a confiar amb tot, fins i tot amb mi.

No puc evitar fugir de mi mateixa, fugir lluny al meu refugi on no sóc res ni ningú, on em perdo i després em torno a perdre fins arribar a l’absurd, fins que la por creix tant que no hi ha res més al voltant, res més que la por. La resta s’esvaeix com la boira.

No puc evitar sentir-me bruta per fora quan em despullo i em miro, el meu cos... la meva pell marcada... el teu rastre per tot arreu. I també per dins, perquè volies plantar una llavor violenta, perquè les teves mans ho van destrossar tot. Tot el que hi havia en mi.

No puc evitar somiar-te malgrat tot, somiar els teus ulls desorbitats, embogits, la teva boca i la meva sang, les teves dents que m’arranquen la carn a mossegades. Somiar el teu desig de posseir-ho tot, de voler-me tant teva i tant poca cosa pels altres.
No puc evitar totes aquestes coses i moltes d'altres, perquè m'has trepitjat com una fulla seca i morta, i em sento una joguina trencada amb la qual ningú hi vol jugar, només tu.

I el teu record estarà tatuat en mi per sempre, perquè has aconseguit que se m’assequés el cor. Un cor que sent malgrat això, i que encara estima.

Calla tot

2008-02-14T22:18:00.006+01:00

Ploren les nits com les meves paraules

i plora el silenci de tanta buidor,

ploren els ulls de la meva ceguesa,

de tanta tristesa, de tant de dolor.

.

Crida la pluja com tots els meus mots

i crida la pena, i crida tan fort...

com criden els somnis de tanta foscor

en aquesta tempesta que s'ho està emportant tot.

Calla la sort, calla com jo

i callen l'alegria, la tendresa i l'amor.

Calla, tot calla... com sempre he fet jo!

i llavors és quan sento el meu crit i el meu plor.

El tiu Jandru

2008-02-14T21:22:00.002+01:00

Avui el tiu Jandru s’ha mort. Ha deixat la seva casa peiral i se n’ha anat, com sempre, en silenci. A mi em feia pensar una mica amb en Tom Bombadil i fins i tot una mica amb el doctor Tornassol.

De jove era un home molt ben plantat. Avui en miravem les fotografies, i n’explicavem la història d’aquest home que, als seus 84 anys, encara s’enfilava pels arbres i semblava no fer-se vell.
Però el tiu era especial. Diuen que s’anava a casar, però la dona de la que estava enamorat el va deixar plantat a l’últim moment i es va casar amb un altre home. A partir d’aleshores, el tiu Jandru va entrar en una espiral de follia, i va quedar tocat per sempre més. La guàrdia civil va anar a casa seva i se’l va endur al manicomi, però ell es va escapar… només havia emmalaltit d’amor.

D’ençà aquest dia, el tiu ha viscut sempre sol, en una casa al veïnat de can Conis, sense res. S’havia quedat aturat en el temps. Avui tots els calendaris que tenia penjats al menjador estaven al mes de gener. L’any 75, gener. L’any 76, gener. L’any 2008, gener. El temps no passava, anava un segle enrere, però vivia… això sí, a la seva manera.

Es llevava entre la una i les tres del migdia, s’afeitava amb una palangana a fora la placeta, feia un riu, i anava a l’hort a collir quatre mongetes. Les pelava una per una, i les enflairava totes. Deia que de vegades, a dins les mongetes, hi havia gent. I no només dins les mongetes, a l’arròs i a les patates també n’hi trobava de tant en tant, i aquelles les posava a part, i després les llençava. Les que segons ell eren bones, les posava a l’olla, amb una cuina de carbó d’aquelles tan velles, i cap a les sis feia l’àpat, assentat davant la porta, amb el plat a la mà. Llavors a la tarda acabava de regar quatre coses, i no se n’anava a dormir fins a les tres de la matinada.
De vegades deia que a la nit el venien a buscar, i que sentia com li estiraven els peus, però ell s’agafava fort al llit. També explicava que els ganivets al sol no tallaven, i que tenia molta feina per arreglar les plantes i tot això, perquè s’havia d’esperar a que hi toqués l’ombra.

Però el tiu Jandru, malgrat tot, era un home savi. Vivia en un altre segle, però vivia feliç. Les seves manies el distreien, i sé que no vivia malament. Sé que l’amor li va privar de viure una vida normal, que en el seu moment segur que va patir moltíssim, però que inconscientment es va refugiar en ell mateix i va continuar la seva vida en aquella casa peiral que, avui, ha quedat buida.

El sastre Silvestre

2008-02-14T04:35:00.002+01:00

Ja fa un temps, aquí al poble hi havia un sastre que es deia Silvestre. Era un home gran, tenia el cabell blanc i sempre portava una boina, i just a les vores de la boina hi duia un parell de cigarrets. En Silvestre era un mestre de l'ofici, i la gent del poble n'estava molt contenta.

Quan anys més tard la ciutat del costat es va anar fent més gran, algunes persones van deixar de portar aquelles costures que, per més inversemblants que puguéssin semblar, el senyor Silvestre cosia amb uns gestos i un somriure màgics. A la ciutat era més barat, i pel preu d'una peça n'arreglaven un parell. Però a mi m'agradava més com ho feia ell. Sempre explicava històries de quan era petit, de l'escola, de la guerra, de la vida que es feia abans al poble, de quan els rius encara eren plens, de quan la gent encara s'ajudava. I molt sovint em descobria paraules que jo mai havia sentit, paraules arcaiques però amb una sonoritat que em deixava embadalida. I a ell li agradava que jo l'escoltés, sabia que em maravellava. Moltes vegades anava allà només a escoltar-lo i a fer-li companyia.

El fet és que cada vegada hi anava menys gent. Degut a això, i a que l'edat tampoc el perdonava (posar fil a l'agulla ja no era qüestió de segons, sinó de minuts, i la vista cada vegada s'escurçava més i més) el senyor Silvestre va haver de plegar.

Per ell aquest negoci heredat de moltes generacions anteriors era la seva vida, i els seus fills no van voler saber-ne res, doncs era un negoci vell i que ja no donava prous beneficis. De fet tampoc sabien cosir, així que no només va haver de plegar, sinó que va tancar el negoci. I la sastreria va desaparèixer, com ho va fer al cap de pocs mesos el senyor Silvestre.

Anys després, ara me n'adono que si bé amb el fil i l'agulla en Silvestre cosia teixits de tot tipus i arreglava qualsevol peça de roba, amb les seves paraules cosia les ferides i guaria el cor.

Un premi!!

2008-02-13T22:47:00.003+01:00

En Sense fer soroll, m'acaba de donar aquest premi!! El segueixo des de fa relativament poquet, però he après moltes coses, moltíssimes. El seu bloc és ple de tendresa i de paraules molt profundes que diuen molt d'ell mateix. I m'ha fet moltíssima il·lusió que pensés en mi, perquè senyors i senyores, estem parlant d'un home que la vida no li ha posat gens fàcil, però ha tirat endavant, ens ha mostrat parts d'ell mateix que, personalment, m'han posat la pell de gallina... i trobo que el sentiment que posa en tot el que fa diu molt de la persona que hi ha al darrere d'aquest nom, darrere de "sense fer soroll"... De fet aquest nom que ha triat pel seu bloc també diu moltes coses... no us ho sembla? Gràcies de tot cor, però no pel premi (que també) sinó per tot el que m'has ensenyat.

I ara toca donar el premi a altres persones... però faré una cosa diferent (com que és a casa meva, faig una mica el que vull oi? és l'avantatge jeje). Penso donar el premi a tots els blocs que segueixo habitualment, i us diré el perquè, tal i com va fer el seu dia en Vafalungo (cosa que em va semblar molt noble per part seva).

Sense fer soroll: un bloc tendre, silenciós però que remou l'ànima, i que deixa entreveure parts molt humanes de qui l'escriu (i també per tot el que he escrit més amunt)
En tus ojos de gata soy uno más de los que atrapas: per l'optimisme, les ganes de viure que encomana i per les històries màgiques i fascinants que ens explica... i perquè la seva barca navega per tots els mars i oceans. Algun dia es toparà amb la meva :)
Striptease d'històries: pel seu erotisme, per les paraules tendres que expliquen històries romàntiques i plenes de sensualitat i per la forma que prenen els seus textos.
Naixent cada matí: per com expressa tot el que pensa, perquè m'ho fa viure a la pròpia pell i perquè sento cada paraula que diu clavada al meu cor.

Aquests quatre blocs són els que segueixo de fa més temps, i per tant, els que conec millor. Però últimament m'he afegit a altres blocs, que també recomano.

Batecs del temps, on el passat, el present i el futur formen batecs impregnats d'històries i relats molt ben escrits.
Gatet amb turbo, històries de la vida quotidiana, escrites d'una forma crítica i amb un toc personal de l'autora.
Ara mateix, un bloc crític amb la societat i amb històries que no et deixen indiferent.
El cantó d'Skorbuto, s'acaba de mudar a blogspot, una bona oportunitat per començar a seguir-lo des d'avui mateix. Històries personals que m'encanten com les escriu!
Bona nit i tapa't, també escrits d'una forma molt personal, fa poc que el llegeixo i sembla que el conegui personalment :)
Trarota blogs, crítica a la societat, pensaments i històries actuals molt ben redactades per un noi de Vic ;)
Centpeus, bloc científic per aquell que cada dia vulgui anar a dormir havent après alguna cosa nova.
Apunts des de dalt del baobab, un mestre de les paraules i de les lletres, amb combinacions espectaculars.
Xavi Sarrià, el bloc del cantant d'Obrint Pas on recull els seus neguits, les seves lluites i les seves històries des d'un punt de vista molt particular. Per conèixer una mica més com pensa i com se sent.
Jair Domínguez, guionista brillant, un bloc que em fa riure molt, perquè realment és un guionista brillant :)

Apa, això és tot. Felicitats a tothom!! I gràcies Sense fer soroll! Muaaa!!

La meva lluita

2008-02-12T23:23:00.001+01:00

Sovint em pregunto quina és la meva lluita. Tothom es marca un objectiu més o menys “social” a la vida, una forma de vida, una filosofia sobre com actuar i com “ser actiu” (que és molt diferent), com canviar aquest entorn que, sembla ser, a ningú agrada.
I resulta que a mesura que anem esdevenint evolutivament “racionals”, alhora tornem a l’etapa inicial de desenvolupament que molts autors han qualificat d’egoista. Un nadó és egoista per naturalesa. Necessita menjar, necessita ser cuidat, ser estimat… i al principi, aquestes necessitats no són recíproques. És així, almenys, fins a certa edat, fins que n’aprenen. I paradoxalment, quan més n’aprenem menys ho practiquem.
El socialisme no ha pogut canviar tot això, malgrat tot. Ni el socialisme en sí, ni nosaltres com a individus.

La lluita de tothom, ja deixant estar les diferències polítiques i ideològiques, hauria de ser la igualtat. I quan parlo d’igualtat, parlo de pobresa i de riquesa, de desenvolupament i sub-desenvolupament, de dones i d’homes, de salut i malaltia, de precarietat i de benestar, d’esperança i de desil·lusió, de llibertat i de repressió, d’oportunitats i de tot allò que, com a espècie, no sabem compartir.

I des de la nostra cultura, individualista com és, són comportaments que prediquem i que a l’hora de la veritat, quan es tracta d’actuar, ens posem les mans a la butxaca i mirem cap a una altra banda. I ens lamentem sobre el que està passant, ens “caguem” en tot, ens enrabiem però… no ens sabem organitzar. No tenim dret ni veu perquè ens quedem a casa enlloc de prendre els carrers, perquè renunciem a la nostra voluntat amb un “què hi farem!”, i sobretot, perquè ja no lluitem. Som els defensors de les causes perdudes, però ni sabem com fer-ho. S’ha perdut la col·lectivitat i amb ella s’han perdut un munt de lluites.

Així, després de plantejar-me tot això… arribo a la conclusió que abans d’altres lluites, la principal és la d’unió, la d’aconseguir que tornem a sortir als carrers i que tornem a cridar en veu alta com va fer abans tanta altra gent, per promoure aquest canvi que fa tants anys que somiem. Potser no els va anar tant bé com voldrien, però almenys no van tenir aquesta horrible sensació d’estar quiets, aturats davant de l’auguri d’un nou desastre i d’una destrucció irreversible de la “humanitat” que, en principi, caracteritza a l’ésser humà.

Acompanyada

2008-02-11T02:14:00.000+01:00

Avui m’acompanya la màgia de la pols de lluna
i la fredor de les nits d’hivern
però em sento sola.

Sola perquè a les nits em manques tu,
i de dia la certesa.

El meu paisatge no té sol,
ni tan sols estrelles ni claror;
un desert infinit de sorra bruna
un bosc assedegat i sense fulla
un jardí espès sense color.

Resseguint sempre el passat
amb el dit ple de pell morta
i amagant sota el coixí
el record d’aquell verí
que em va ajudar a ser més forta.

S’ha encès el foc de l’esperança
i ara em crema amb recança
però em flameja prop del cor
el color roig de l’amor
i l’eterna confiança.

Melodia

2008-02-09T02:57:00.000+01:00

L'últim cant era miraculós. Tant podia tornar-te la vida... com acabar de prendre-te-la. Els que l'haviem escoltat mai més tornariem a ser els mateixos, mai més podriem oblidar-la... aquella melodia enverinada claudicava ser escoltada i ningú s'havia pogut resistir al seu encant. Fins i tot la seva flaire omplia l'aire d'encanteris i d'un plaer auditiu fràgil i quasi imperceptible, però present.

En aquest moment... la pluja va inundar els meus records, i amb ells es van morir totes les notes... van morir sense haver tingut temps d'entendre el significat d'aquella melodia que a tants ens havia canviat la vida, i a tants altres ens l'havia tret.