Giro contra direcció, i veig un munt de llums que vénen cap a mi. Les botzines trenquen la rutina dels murmuris de la ciutat. Em paro en un voral, espantada, tremolant. Abaixo del tot el volum de la música i me n'adono que estic trista, molt trista. Miro enrere, pel retrovisor, i el que veig m'aterra... tot això he volgut esborrar? Tot això duc a l'esquena? Miro endavant i els cotxes circulen, la gent camina però jo no em moc. Una fiblada em puja pit amunt, com un vòmit, se m'entelen els ulls... i els tanco. Ploro dins la solitud del cotxe, dins la multitud d'aquell carrer.
No estem mai sols, només ens hi sentim.
2 visites a la lluna:
Igual com de vegades tenim pics de felicitat, també hi ha valls d'abisme, moments a l'infern. Encara que no ho passem bé, aquests moments poden ser terribles, molt pitjors. Però també passen. Espero que aquest passi aviat i miris endavant. La gent circula i circula.
Em recorda molt a un post que vaig escriure ja fa temps que deia:
Diuen que és quan estàs amb gent que aprens a estar amb gent. Per tant, es pot dir que no aprendrem mai a estar sols, ja que mai no ho hem estat del tot.
Publica un comentari