(Permeteu-me buidar aquí un record, uns instants de ràbia).
Fa dos anys i divuit dies, i deixa'm dir-te que el temps no ho cura. Eren més de la una de la nit, i jo arribava del cinema: Harry Potter i el misteri del Príncep, amb unes crispetes, una aigua i molt bona companyia. L'endemà vaig marxar de casa sense maleta, sense res més que el moneder i la por. No vaig dir res als de casa fins al cap d'unes hores, els vaig trucar per dir-los que passaria uns dies fora i que no es preocupessin, que tot anava bé. Mai havia dit una mentida tan grossa. Al cap d'uns dies vaig tornar, vaig fer la maleta i vaig tornar a marxar. T'ho he dit mai que, de la mateixa manera que existeixen malparits com tu, hi ha gent molt maca al món? Gent que em va acollir a casa seva sense saber qui era ni d'on venia. Gent com en Francesc, l'Anna, la Judit, en Raul, l'Anna Maria i en Martí. I malgrat les circumstàncies, estic molt contenta d'haver-los conegut perquè, encara que no els veig gaire, em van ensenyar una cosa meravellosa i imprescindible de la vida: ser i saber estar.
Ja et dic: el temps no cura el mal que vas fer perquè els records perduren, els malsons apareixen, la por paralitza i la sensació d'impotència i de no poder canviar el que va passar no s'esborra. A més a més, el fet d'haver viscut el que vas fer no només m'afecta a mi, sinó a tothom amb qui em relaciono. Però sàpigues que jo no em rendeixo, em sento forta i valenta per tirar endavant i refer el camí. Em consola saber que no només pateixo jo; ha de ser dur suportar-te a tu mateix, viure entre dins els teus barrots mentals que no et permeten ser una persona normal. I sàpigues també que no estaràs mai tranquil, perquè si mai tens una filla (Déu no ho vulgui) resaràs i suplicaràs que no es trobi amb un desgraciat com tu. A veure com te'n surts, d'això. Et perseguirà sempre, i sempre és molt de temps.
Fa dos anys i divuit dies, i deixa'm dir-te que el temps no ho cura. Eren més de la una de la nit, i jo arribava del cinema: Harry Potter i el misteri del Príncep, amb unes crispetes, una aigua i molt bona companyia. L'endemà vaig marxar de casa sense maleta, sense res més que el moneder i la por. No vaig dir res als de casa fins al cap d'unes hores, els vaig trucar per dir-los que passaria uns dies fora i que no es preocupessin, que tot anava bé. Mai havia dit una mentida tan grossa. Al cap d'uns dies vaig tornar, vaig fer la maleta i vaig tornar a marxar. T'ho he dit mai que, de la mateixa manera que existeixen malparits com tu, hi ha gent molt maca al món? Gent que em va acollir a casa seva sense saber qui era ni d'on venia. Gent com en Francesc, l'Anna, la Judit, en Raul, l'Anna Maria i en Martí. I malgrat les circumstàncies, estic molt contenta d'haver-los conegut perquè, encara que no els veig gaire, em van ensenyar una cosa meravellosa i imprescindible de la vida: ser i saber estar.
Ja et dic: el temps no cura el mal que vas fer perquè els records perduren, els malsons apareixen, la por paralitza i la sensació d'impotència i de no poder canviar el que va passar no s'esborra. A més a més, el fet d'haver viscut el que vas fer no només m'afecta a mi, sinó a tothom amb qui em relaciono. Però sàpigues que jo no em rendeixo, em sento forta i valenta per tirar endavant i refer el camí. Em consola saber que no només pateixo jo; ha de ser dur suportar-te a tu mateix, viure entre dins els teus barrots mentals que no et permeten ser una persona normal. I sàpigues també que no estaràs mai tranquil, perquè si mai tens una filla (Déu no ho vulgui) resaràs i suplicaràs que no es trobi amb un desgraciat com tu. A veure com te'n surts, d'això. Et perseguirà sempre, i sempre és molt de temps.
3 visites a la lluna:
S'has de ser valent fins i tot per comentar aquest post tan dur. Per tant, la valentia que cal per escriure'l, ha de ser titànica. Entenc que si has trobat la força per escriure aquest nefast record, és que, malgrat no oblidar, les ferides van cicatritzant. Escriure-ho, com treure-ho d'altres maneres com segur que has fet, va bé. Es percep molta ràbia, però és que, si no et fa ràbia i impotència aquesta situació, no sé què te'n farà. Sigui com sigui, se't veu forta, ni que sigui en aparença, així que deixo una abraçada molt forta per aquí, només per si et cal.
Moltes gràcies XeXu, hi ha coses que s'han de treure i per privades que puguin ser, no ens n'hem d'avergonyir. Aquest és un pas important per poder començar a alliberar-nos d'algunes càrregues: compartir-les. Gràcies per l'abraçada, i per ser valent i comentar ;)
Judit,
Si existeix un infern, ell hi cremarà per sempre més, de mentre que les flames del penediment el socarrimin en vida.
Poc a poc teixirem un futur i dels nostres cors brollarà amor i bondat.
Sempre tinc un record per tu.
Publica un comentari