De petita m'agradava el número 8, era el meu número preferit. Quan em deien: "pensa un número de l'1 al 10", sempre escollia el 8. Em sembla recordar que el motiu era perquè el noi que m'agradava aleshores el portava al seu dorsal quan jugava a futbol sala. Abans les noies ho fèiem això. I així va quedar. També m'agradava la seva simetria, molt difícil d'aconseguir quan l'escrius a mà, i el fet de que si el gires noranta graus, simbolitza l'infinit. L'infinit, a priori, un concepte difícil de concebre i d'imaginar. No pas quan estimes, però. O quan alguna cosa, com ara el destí o l'atzar (o com vulgueu dir-li) t'arrenca del costat algú que t'estimes, i se l'emporta qui sap on, però lluny. Prou lluny com perquè no el tornis a veure. Doncs quan passa això, quan se'n va algú tan important, te n'adones que pots començar a entendre què vol dir infinit. Perquè jo sé que a en Sergi l'estimaré sempre, i sempre és infinit.
Jo et recordo cada dia, et parlo, et demano consell, et prego que no te'n vagis del meu costat, del meu cor i que continuïs essent el meu àngel de la guarda. De vegades et somric, de vegades et ploro, però sempre et recordo. Sovint també et somio. I et trobo a faltar molt, moltíssim.
Avui és dia 8 de maig, i ja fa sis anys que no ets amb nosaltres. També era un diumenge. Vuit. Ja no m'agrada tant aquest número...
Jo et recordo cada dia, et parlo, et demano consell, et prego que no te'n vagis del meu costat, del meu cor i que continuïs essent el meu àngel de la guarda. De vegades et somric, de vegades et ploro, però sempre et recordo. Sovint també et somio. I et trobo a faltar molt, moltíssim.
Avui és dia 8 de maig, i ja fa sis anys que no ets amb nosaltres. També era un diumenge. Vuit. Ja no m'agrada tant aquest número...
4 visites a la lluna:
Em passa sovint amb tu que trobo els teus escrits deliciosos, rodons i perfectament redactats. M'agrada molt com està escrit aquest, és clar, però davant d'aquestes paraules queda gairebé lleig destacar-ne la seva qualitat. És veritat que hi ha persones que hi seran per sempre. Malauradament, no hi poden ser físicament. El record, però, no té per què desaparèixer, et pot acompanyar en aquest infinit temps que esmentes. Tot i així, sigui o no sigui el moment de dir-ho, ja saps que la vida pels que ens quedem ha de tirar endavant. Segur que és una lliçó que tens apresa, i de la que en fas un bon ús. I si no, t'animo a fer-ho.
I a tall una mica més general, dir que se t'enyora. Els teus escrits es troben a faltar. Podries regalar-nos-en més sovint? Com a favor personal t'ho demano.
Despres de les lletres dedicades i despres de les del Xexu, res mes a dir.
Be, si, una cosa.
Es bo i demostra una generositat molt gran, dur els que hem estimat i ja no son amb nosaltres, dins el nostre cor.
Pero això no ens ha de fer caminar a poc a poc fins al punt de poder, quedar-nos aturats.
Costa el seu temps, peró s'ha de fer.
Caminar, compartir, parlar amb ells, jomtambe ho faig, pero no aturar-nos.
Ells que ens vàren estimar, no ho haurien volgut.
Petons de llàgrimes de lluna, caigudes damunt d'un bri de menta fresca, a l'albada.
XeXu: moltes gràcies per tot el que dius. I sí, ara toca mirar endavant, però de tant en tant m'agrada aturar-me i ordenar una mica tot el grapat de sentiments que acumulem mentre fem camí. És sa, i és necessari. Llàstima que de vegades em quedo massa estona aturada, però mica en mica en vaig aprenent.
Jo també us he trobat a faltar!!! I molt, moltíssim!! A veure si hi puc dedicar una mica més de temps, em sembla que jo també ho necessito ;)
Menta fresca: Que bonic el que dius!!! Però com li deia al Xexu, de vegades m'aturo massa estona, i en sóc conscient. Em sembla que en som molts que ho fem... i sí, sempre el duré dins el cor, és de les poques coses que et puc jurar amb absoluta certesa. A ell i a uns quants més.
Gràcies!!!
És nota quan escrius amb el cor. Segur que allà, a l'infinit, ell també pensa en tu.
Petonets bonica!
Publica un comentari