Fent i desfent

De vegades te n'adones tard de les coses, però te n'adones. Saber que un s'ha equivocat i acceptar-ho, maleir-se els ossos per no haver-ho resolt a temps i debades deixar escapar algunes llàgrimes per buidar una mica l’ànima és tot el que se m’acudeix. O això o no pensar i arraulir-me dins el meu ja conegut espiral d’angoixa i deixar la ment en blanc, però això crec que és perdre una mica el temps car conec la situació i les seves nefastes i perilloses conseqüències.

Coneixem coses que són finites, ans de vegades ens pensem que tot allò que comença, algun dia s'acaba. I certament que la Mort és un final per a tothom i per a totes aquelles coses que algun dia han començat, però diria que poc te n'adones i poc n'ets conscient en eix mateix moment de tots aquests pensaments, adés guanyant adés perdent el pols a mort amb la més negra de totes les senyores que porten dalla.

Per tant, i fent referència a les coses que ens rodegen, cert és que moltes d’aquestes són efímeres però n’hi ha que són eternes. I “res és etern”, digué algun filòsof grec que ara no en recordo el nom, però realment hi ha situacions i pensaments que se’ns fan infinitament eterns i que ens empresonen dins un cau diabòlic i malauradament exasperant, i ara us en posaré un exemple.

Si algú ha arribat mai a estimar de debò, potser sabrà del que li parlo. Fa més de nou anys que estimo a la mateixa persona, i durant el temps que he tingut la sort (ara per ara, m’estimo més dir-ho així) d’estar al seu costat he vist començar i acabar moltes coses, però n’he vist començar moltes que encara no s’han acabat i que dubto, dins el meu raonament refinat i malèvol, que algun dia s’acabin. Parlo d’allò que avui en dia se’n diuen sentiments, que no són res més que emocions que fan tombarelles i malabarismes dins nostre, ben destres i hàbils, mentre l’estomac s’entusiasma amb unes muntanyes russes que sembla que no tinguin aturador. Durant aquest temps he descobert moltes coses sobre mi i sobre el món, m’he fet conscient de la majoria de coses importants concernents a la meva vida, com per exemple, que faig un quaranta-un de peu, que la benzina és molt cara o que la felicitat és una suma de petits moments que ni de bon tros duren per sempre, i també me n’he adonat de com n’és de difícil estar sola, sobretot quan tens tanta gent al voltant i et sembla del tot impossible.

Compartir la vida amb algú que, a priori, has triat, no hauria de ser tant melodramàtic com de vegades resulta. El meu cas és diferent, clar, perquè quan passes de parlar d’una cosa general a concretar pensant en casos reals, tots tenen excepcions, però sobretot el meu, com algun dia podreu constatar.

Doncs bé, resulta que parlo de mi i de la meva relació de més de nou anys amb una persona que jo vaig triar (i que ella em va triar a mi) i amb la qual, sembla ser, no ens vam entendre. Per mi sí que ens enteníem, però clar, amb això no és suficient. Per mi ho compartíem tot, fins i tot el silenci, i rèiem i ens fèiem moixaines sense ni arribar a tocar-nos. Érem especials l’un per l’altre, i el més important de tot: vull pensar que ens estimàvem. Jo vaig créixer al seu costat, ell ho va fer al meu, jo vaig aprendre al seu costat, ell ho va fer al meu, i jo vaig viure al seu costat, però no sé fins a quin punt ell va viure al meu. M’agrada pensar que sí, i que de la mateixa manera que jo, no se n’oblidarà mai. Però mai és demanar massa, potser. I la cosa es va acabar; de la mateixa manera que un dia va començar, va finir. Però amb eix final no van desaparèixer molts dels sentiments (allò que se’m remou per dins i que ja us he intentat definir abans) que em rondaven, ans el contrari: alguns empitjoraren i, fins a cert punt, em feren embogir. Perquè que algú que estimes comenci a trobar respostes quan està lluny de tu, és un cop difícil d’entomar, i jo, que sóc biliosa de mena (o si ho preferiu, atrabiliària), doncs em vaig enfonsar i enfonsar dins una bombolla negra com el carbó i vaig mantenir-me en un estat vegetatiu durant un cert temps, fins que la bombolla no pogué resistir més el pes de la meva solitud i va esclatar. Mentre estava hivernant, se m’acudiren moltes coses sense haver de pensar massa, sobretot maneres de desaparèixer, d’acabar, receptes per no haver de patir tant, qualque somnífer suficient per fer-me romandre durant més temps anestesiada, de tal manera que els aürts i les fortes trompades que venien de cares i a tota velocitat no fessin tant de mal. Però res era suficientment fort per adormir tant de dolor, i patia tant que se’m feren arrugues a la cara de tant de cridar i cridar, i em vaig quedar sense ungles i sense cabells perquè el meu cos no donava l’abast i les defenses quedaren esgotades per haver estat tant de temps anant com unes boges a contra rellotge. I així fou com vaig passar els primers quatre mesos posteriors al que en podríem anomenar “la relació”.

Alguns podríeu pensar que en Ricard, el meu estimat, em va deixar ben plantada i feta un nyap, i ben cert que és, però dins de la tragèdia encara succeïren altres esdeveniments que feren més espessa la sopa i que em martiritzaren profundament. Però són afers que estan relacionats amb altres tipus de relacions, concretament les relacions amistoses, que algun altre dia m'agradaria explicar-vos i que ara no vénen al cas (o sí que vénen al cas, però que ara no tindria temps d'explicar-vos-ho tal i com es mereixen ser explicades). Doncs bé, dins el meu turment i la meva desesperació, vaig obrir un ull amb molta por de ser enlluernada per la llum que feia mesos que no veia, i poc a poc vaig deixar que m'envaís i m'inundés la claror matinal perfumada de rosada. I com aquell animaló que poc a poc es va traient les despulles de sobre, tot llepant-se les cicatrius i escopint fang de la darrera batalla, vaig voler desprendre'm d'una carcassa feixuga i carregosa i proposar-me intentar seguir endavant. No us penséssiu que me'n vaig sortir a la perfecció dels plans de futur que m'havia construït per mi mateixa. Vaig aprendre que hi ha relacions que viuen per sempre més dins teu, i que per tant són eternes, i que de vegades s'ha d'aprendre a viure amb certes coses impossibles d'esborrar. I en veritat us dic que és així, i que porto en Ricard enganxat a la pell, com un tatuatge, i vaig fent i desfent camins i a tots m'hi trobo el meu pobre cor arítmic i panteixant, cansat d'acusacions i blasfèmies i, malgrat tot, amb ganes de tornar a estimar. Perquè al capdavall, tal i com dèiem al principi, a tots ens sega la mateixa dalla i molts pequem d'allà mateix.