Com una formiga que corre en totes direccions, intentant no ser aixafada per un dit gros i arrodonit que la persegueix allà on va; així és com em sento. Una formiga que sap la imminència de la seva mort, la immediatesa de la seva finitud, i malgrat tot continua corrents perquè aquell dit llarg i molsut no l'encalci.Tots sabem com acabarem, però tenim reservat, prohibit, saber el moment exacte, l'instant mateix en què el nostre cor deixarà de bategar, la ubicació concreta de les coordenades que ens veuran expulsar l'últim alè de vida. Però arriba un moment en què hom ho intueix, perquè hi ha molts tipus de morts: hi ha la mort física, per exemple, o la mort espiritual, i fins i tot m'atreveixo a dir que hi ha la mort circumstancial, que és aquella que et deixa un cert temps en "stand by". Per la formiga és evident que serà una mort física car deixarà d'existir, en canvi per mi serà més aviat aquesta última. Seré com algú que se'n va però que no se n'acaba d'anar. Com un fantasma, que no acaba d'estar ni a un lloc ni a l'altre, i que la seva vida no té sentit perquè es troba sol en un món que ningú el pot veure, i mor mica en mica, a cada minut, a cada segon.
(Us convido a passar pel nou blog de dibuix, pintura i fotografia: www.llunart.blogspot.com)
4 visites a la lluna:
Ben tornada. Se m'acudeix que, en tornar després d'un temps, ens podries parlar de vida i no de mort, no?
Tens raó XeXu, tota la raó del món
No deixis mai de creure que d'aquesta mort en vida sí que se'n pot ressucitar.
Abraçades fortes.
Hoooolaaaa!! només coneixem què és la vida, la mort prefereixo no saber-ho que ja ens hi trobarem en el seu moment. Una abraçada molt forta i molts d'ànims!
Publica un comentari