Després

Uns segons de silenci. De sobte, un esclat de trets, foc, fum. Eixordador. Darrera el crepuscle s'amaguen els cadàvers, la pólvora que pesa sobre l'arena i la sang que tenyeix els viaranys decorats amb flors silvestres que s'apaguen, que es marceixen de tristor. La lluna clara ofereix als pocs ulls que encara guaiten un paisatge desolador. Cendra. Fang i pols. Una alenada d'aire put a mort, a derrota, a dolor.
Camina cap al poble, seguint l'instint que li diu que encara hi ha esperança, malgrat el que veu és corprenedor. No hi ha horitzó, és massa fosc per a buscar-lo. Es cansa d'escoltar-se una i altra vegada. La por flota.
Ensopega amb la seva ombra tantes vegades que ja forma part del seu caminar. Mirar enrere no li hauria servit de res, sabia què deixava però no cap on anava. Darrere seu, el passat. Al davant: futur. Se sap sol. Crema de ràbia, plora de pena, riu de tant cansament, de tanta buidor. Sap que el següent pas és aquest, que no s'equivoca. Dubte... o fermesa? L'únic que sap amb certesa... és que el present el provoca i que ha fet una promesa: guanyar la partida contra l'estupidesa.