Dins el no-res

Apago tots els llums i em quedo a les fosques. La foscor em fa mal, se'm clava a la pell, però em permet no veure i deixar que els ulls reposin i que tots els meus pensaments es tenyeixin de negra nit. Sota els llençols m'encongeixo i em puc fer tan petita com vull, tan diminuta, tan poca cosa... Però aquesta foscor també m'acompanya, m'amanyaga i com un gat que busca la teva cama, m'hi acosto i m'hi refrego. He dit massa veritats i ara no hi ha volta enrere. I a les fosques, sí, et veig igualment i no ho puc suportar. Vull que fugis, que marxis, que desapareguis de dins meu però ets tan àgil, tan persistent... i ni tan sols sé qui ets.

Obro els ulls i veig el no-res, el palpo, el ressegueixo amb la mirada i penso que voldria viure-hi. No sentir, no estimar-te, no patir, no saber-te.

Tenso la mà, quasi puc sentir la teva acaronant-me i un pessigolleig constant per tota l'espinada. Que bonic, poder sentir tot això... i que dur, quin mal, saber que és tot mentida i que només existeixes aquí dins, aquí en el meu no-res, sota aquests llençols on em faig tan i tan petita que quasi deixo de ser.