Sort?

La tardor aviat començarà a escombrar les fulles per donar pas a l'hivern, però malgrat ser a mitjans de novembre, no fa fred. Penso en l'atzar, la sort i l'infortuni. Tothom té la seva petita dosi d'aquests ingredients que amaneixen la nostra vida. Cadascú viu les victòries i les derrotes com pot. A uns els toca passar gana, a d'altres la loteria. Alguns viuen maltractaments i pors regades amb salfumant, d'altres descobreixen que tenen l'amor de la seva vida al costat, i que aquest és correspost. A uns altres un tsunami enrabiat els destrueix el poc que tenen mentre alguns paren el sol tot l'any sense cremar-se. Viuen una realitat inventada i falsa, o una vida crua i dura que no s'atura per a res.

De petita em deien: "ja veuràs quan siguis gran!", i ara que sóc gran ja ho puc entendre, em toca viure-ho. A mi mai m'han anat bé els jocs d'atzar. Quan trio cara en surt creu, quan trio creu en surt la cara. Però no sempre pots escollir, algunes vegades no s'hi val tirar la moneda a l'aire. O simplement no tens temps. I passa. Passa el que et canviarà tota la teva vida, tot el teu voltant.
"Ja està, m'ha tocat!", penso. He triat creu i aquest cop sí que l'he encertat. El que no sabia era que es sortejava un malson.

Després

Uns segons de silenci. De sobte, un esclat de trets, foc, fum. Eixordador. Darrera el crepuscle s'amaguen els cadàvers, la pólvora que pesa sobre l'arena i la sang que tenyeix els viaranys decorats amb flors silvestres que s'apaguen, que es marceixen de tristor. La lluna clara ofereix als pocs ulls que encara guaiten un paisatge desolador. Cendra. Fang i pols. Una alenada d'aire put a mort, a derrota, a dolor.
Camina cap al poble, seguint l'instint que li diu que encara hi ha esperança, malgrat el que veu és corprenedor. No hi ha horitzó, és massa fosc per a buscar-lo. Es cansa d'escoltar-se una i altra vegada. La por flota.
Ensopega amb la seva ombra tantes vegades que ja forma part del seu caminar. Mirar enrere no li hauria servit de res, sabia què deixava però no cap on anava. Darrere seu, el passat. Al davant: futur. Se sap sol. Crema de ràbia, plora de pena, riu de tant cansament, de tanta buidor. Sap que el següent pas és aquest, que no s'equivoca. Dubte... o fermesa? L'únic que sap amb certesa... és que el present el provoca i que ha fet una promesa: guanyar la partida contra l'estupidesa.

Records plujosos

La pluja canvia el color de les coses. És bonica, penso, mentre els records em duen a un passat mullat, xop de tendresa, on et fas present a cada petit racó d'una memòria que no defalleix. Estirats al llit la veiem caure i ens abraçàvem, mentre sentíem el goteig constant i rítmic que ens acompanyava i ens feia més dolça la vetllada. Gaudíem l'un de l'altre, no ens calia parlar perquè ens ho dèiem tot amb la mirada, el nostre cos parlava pels descosits sense que ens fes falta obrir boca. Ens imitàvem el somriure, ens encomanàvem aquella barreja de tristesa i passió, de saber que és l'últim dia...

No hi ha res més pur que l'atzur del cel, em vas dir mentre tronava. I no ens hem tornat a veure fins avui, entre les llàgrimes dels núvols grisos. Aquest cop sí, és l'últim... oi? Respiro profundament. Sí que és bonica la pluja.

Sense aire

Volava tot fent giravolts i cabrioles enmig d'un aire que ja feia olor de tardor. No feia fred encara, però la sentia dins el seu cos, a cada centímetre de la seva pell, a cada òrgan, a cada cèl·lula. Sempre havia volat sense mirar enrere, convençuda que tot un reguitzell de coneguts i amics volaven amb ella. No li feia falta comprovar-ho, n'estava convençuda que així era i per això seguia volant. Fins que un dia va girar el cap i es va veure tan sola que les ales van fer figa i va caure en picat.

Quan creiem que estem acompanyats, som capaços de fer front a la majoria de coses. Quan veiem o sentim que estem sols ens costa fins i tot respirar.

Això no és ficció

Uns comensals marxen a mig dinar en un restaurant de la comarca de Girona perquè se senten ofesos per una samarreta que portava un altre client.

De vegades passen coses que hom es veu obligat a esventar, a divulgar, a difondre, per tal que altri s'atalaï i prengui consciència de la realitat. Com a independentista que sóc, sé que som més que mai i que anem pel bon camí, que la gent n'està fins el crostó de les foteses que es disputen entre els polítics i que cada vegada més l'objectiu de la independència està a l'horitzó de molts catalans. Però hi ha coses que també toquen els pebrots a aquella gent que, malgrat no sigui independentista, se sent catalana: és a dir, coses que com a catalans ens indignen.

Tot això ho dic per explicar un fet que ens va succeir aquest divendres passat. Érem deu persones, entre familiars i amics, que vam anar a passar el dia fora cap a la muntanya, aprofitant aquests últims dies de vacances, en un poble que anem cada estiu. Vam estar voltant pel poble en qüestió, ens vam banyar en una piscina, i llavors vam anar a dinar. Vam entrar al restaurant (el qual no vull esmentar però que ens van tractar molt bé), vam prendre els nostres llocs com a comensals, el cambrer ens va portar la carta i, quan ens va venir a prendre nota, aquest li diu a la meva mare molt respectuosament: "Heu ofès al senyor i a la senyora que hi havia aquí asseguts". Es tractava d'una parella d'uns cinquanta anys i escaig, que estaven just al costat de la nostra taula. Ens vam quedar astorats: nosaltres havíem ofès a algú?? Com??. Segueix el cambrer: "els ha ofès les samarretes que porteu". ?!?!?!?! Com??
El cambrer va marxar un cop havia anotat la comanda i, quan va tornar a venir, ens diu que abans de marxar el parell d'energúmens havien demanat el llibre de reclamacions (que era la primera vegada que algú els hi demanava, el tenien per estrenar). El pobre noi també es va esparverar. No ho enteníem, portàvem samarretes amb estelades i motius independentistes, cosa ben normal perquè tothom és lliure de portar el que li doni la santíssima gana, i més a casa nostra. Jo no aniria pas a Madrid amb una samarreta així, perquè entenc que això seria provocar el personal, però en canvi sí que molta gent es passeja pels nostres carrers amb samarretes espanyolistes i feixistes, i aquí no passa res. Però aquest és un altre tema.

En fi, la qüestió és que aquella parella es va aixecar a mig menjar el primer plat (que per cert, eren cargols), van deixar mitja ampolla de cava sobre la taula i van fotre el camp (pagant, això sí!. Faltaria més!). Acte seguit, van omplir el full de reclamacions al qual vaig poder tirar-li una foto.

Us poso el text per si no ho enteneu. Hi ha alguna paraula que queda tallada, però us recomano que ho llegiu directament de la imatge, que prou paga la pena.



















"Haciendo la reserva en el Rest. Can (nom del restaurant) de (nom del poble) y pasando al comedor en el principio de la comida observo que entra un grupo de personas en el cual uno de ellos lleva una camiseta negra con el anagrama de "Terra Lliure" (org. política ilegalizada) ante lo cual me dirijo al propietario y le indico que creo que es incorrecto que permita la entrada (!!!!!) de cualquier persona al comedor "reservado" tanto para "Terra Lliure" como para "Viva España" en los restaurantes hay que evitar cualquier tema que lleve a discusiones de cualquier tema para evitar posibles discusiones entre comensales, es un principio que en todo servicio público de hostelería como de cualquier tema, se tendría que observar de manera puntual.
Sin nada mas.".




Què? Visca la democràcia.

Me'n vull anar

Vinc d'un viatge molt llarg,
però no em quedaré gaire temps per aquí
tinc ganes de marxar,
ganes d'anar a dormir.

Un somni plàcid se m'endurà
i a les palpentes farem camí,
només li haig d'agafar la mà
i s'acabarà per sempre aquest patir.

Quan arribi a l'altre costat
la calma m'empararà,
i no em diguis que és massa aviat
que ara no, no vull plorar.
Els estels podré enflairar,
caminaré per núvols rinxolats
la lluna blanca m'envejarà
i m'esperaran florits els prats.

Tu que tant m'has ensenyat
que m'has encès la flama al cor
sabràs que he lluitat
i que m'emporto el teu amor.

Per això estigues content,
perquè on seré podré viure
malgrat la mort sigui latent
és l'únic lloc on seré LLIURE.


(Poema musicat). Lluna.

A tots ens toca

És i no és, com quan dorms. Es desfà quan amb la punta dels dits intentes tocar-lo, s'esvaeix, desapareix, com un somni que es desperta, com en aquell instant en què dubtes de si ha estat real o només una altra aparició onírica. Dura segons, potser mil·lèssimes, que s'escapen com un grapat de pols, com el vent que bufa i que mai atrapes. Voldries retenir-lo, guardar-lo i tenir-lo amb tu i acariciar-lo, estimar-lo... però se'n va, sense remordiments i sense ni tan sols acomiadar-se. L'anheles, el desitges fins al punt de voler trencar totes les normes escrites i per haver, fins al punt de sentir l'ofec que t'empara i que amb prou feines et deixa respirar. És captivador, seductor, irresistible però traïdor, llueix però només per fora, i per dins quan és correspost. Els seus tentacles s'allarguen fins a distàncies impensables i et poden atrapar en el moment més inesperat. Té vida pròpia, cavalca sol entre mil boscos i sempre troba una sortida malgrat no sempre sigui la més apropiada. I té por, té por de trobar-se sol quan es desperta perquè sense companyia no és ningú.

I què és? És l'amor que a tots ens toca, que a tots ens busca i a tots ens troba.

Dins el no-res

Apago tots els llums i em quedo a les fosques. La foscor em fa mal, se'm clava a la pell, però em permet no veure i deixar que els ulls reposin i que tots els meus pensaments es tenyeixin de negra nit. Sota els llençols m'encongeixo i em puc fer tan petita com vull, tan diminuta, tan poca cosa... Però aquesta foscor també m'acompanya, m'amanyaga i com un gat que busca la teva cama, m'hi acosto i m'hi refrego. He dit massa veritats i ara no hi ha volta enrere. I a les fosques, sí, et veig igualment i no ho puc suportar. Vull que fugis, que marxis, que desapareguis de dins meu però ets tan àgil, tan persistent... i ni tan sols sé qui ets.

Obro els ulls i veig el no-res, el palpo, el ressegueixo amb la mirada i penso que voldria viure-hi. No sentir, no estimar-te, no patir, no saber-te.

Tenso la mà, quasi puc sentir la teva acaronant-me i un pessigolleig constant per tota l'espinada. Que bonic, poder sentir tot això... i que dur, quin mal, saber que és tot mentida i que només existeixes aquí dins, aquí en el meu no-res, sota aquests llençols on em faig tan i tan petita que quasi deixo de ser.

Tornar a estimar

Amb una mossegada n'hagués hagut de tenir prou per saber que era verí. Ho hauria d'haver intuït, ser llesta, avançar-me a les conseqüències. Fins i tot amb un sol cop d'ull ja ho hauria d'haver endevinat. A mi, que m'ha passat tantíssimes vegades, que he caigut al parany totes i cada una d'elles... i ara em trobo de nou al bell mig de l'emboscada. És que no hi ha amors fàcils? I jo, burra de mi, que hi vaig pel dret, directe, sense trampejar, donant-ho tot.

I que bé que s'hi està de vegades, em diuen. Sí, i tant que se n'hi està de bé! Perquè treus el millor de tu, eixamples les virtuts, perquè enfonses i trepitges amb totes les teves forces els teus defectes i les teves mancances. I l'altra que s'ho mira i no hi acaba de veure el què, i tu que t'hi esforces cada vegada més, l'altra s'ho rumia, tu ja ho tens tan clar... Amb un "si" ho hauries deixat tot i hauries corregut nua per tirar-t'hi al damunt, sense res més que la teva pell i els teus ossos, desitjaries ser brisa per tocar-lo... però ell té por. Aquest és el verí. Aquesta és la pena que pagues per haver volgut estimar tant.

Estar malalta

Crema com si m'hagués empassat un tros de caliu sencer. Ho tinc aquí dins, aquí al pit o a l'estómac, i va fent foguerades que em deixen totalment fora de joc. De vegades se'n diu impotència, de vegades angoixa, de vegades desamor. Tenir la meva edat i no saber-se encara, no sentir-se, no trobar-se. Deixar passar el temps inútilment mentre veig caure la pluja, mentre veig com es fa fosc i es torna a fer de dia, mentre veig els altres caminar. I jo que no m'aixeco. No puc aixecar-me, no em puc moure i m'encongeixo. És aquesta presó de sempre, els barrots que tinc dins el meu cap que no em deixen avançar cap enlloc. Potser és el preu d'haver provat la poma prohibida.

Cada dia em sé més sola, cada dia em sé més al final, i no és cap broma. Alguna cosa fosca s'acosta i sé que em ve a buscar a mi.

Estic malalta. Sí, segurament mai ho havia dit obertament, però ja que estem posant les coses a sobre la taula, val més dir-les pel seu nom. Sense metàfores, sense més dilacions. Sóc una malalta cansada, que n'està tipa de sentir-se dir que tot anirà bé, que n'està farta de que la gent aparegui durant els tres primers dies i que m'abandoni com una joguina vella i esparracada quan veuen que la cosa s'allarga massa. I és que ja fa quatre anys que dura. Quatre anys de merda i més merda. O viure o morir, però això no. Això no ho aguantaré més. Alguna cosa se'm menja per dintre i cada vegada m'allunyo més de ser qui era. La voluntat no l'he perduda, no, però em tenen el pols guanyat, i des d'aquí veig l'arribada: ja no queda massa pel final.