El metge va dir poques coses, ahir. En veure'm entrar va fer un somriure i es va col·locar bé les ulleres amb el polze i l'índex de la mà dreta. Potser no em reconeixia, fa gairebé dos anys de l'última visita i des d'aleshores ha plogut molt.
Ell portava uns texans clars i lluïa uns cabells grisos canosos pentinats d'una forma molt tradicional que tanmateix li donaven un aire arcaic. No recordava que els tingués d'aquest color, els cabells. El temps també havia passat per casa seva.
Em va fer seure i va començar a fer-me un seguit de preguntes tan subjectives que no sabia ben bé què li havia de respondre. Cap resposta em semblava prou explicativa de tot el que m'havia anat passant al llarg d'aquests mesos, i també em sentia cohibida. Jo pensava que dins d'aquella estança em sentia com una geisha en presència del seu danna: fràgil, neguitosa i atenta a qualsevol indicació, tot intentant dissimular magistralment el meu estat, el meu món intern.
Després d'aquestes preguntes rutinàries i en certa manera obligades, em va mirar, va suspirar i va dir:
- "I bé, com estàs? Com et trobes? Com et sents?"
Li vaig contestar amb un somriure forçat, tot aixecant lleugerament la mirada i aturant-me a l'alçada dels seus llavis secs i contrets. Vaig pensar que el devien amoïnar un munt de coses, però que com tothom, tenia poc temps per dedicar-s'hi. Inconscientment, vaig enlairar un xic més els meus ulls fins a topar amb un nas arrufat, tort i malgirbat, que em va acabar de confirmar que, definitivament, aquell home que em donava consells mèdics potser hauria de fer un pensament i descarregar totes aquestes tensions que se li marcaven a cada facció del seu rostre.
I just abans de respondre, encara vaig gosar mirar-li els ulls de fit a fit, a través de les seves ulleres de color daurat. Uns ulls grisos, igual que tot ell, igual que el dia d'ahir, igual que els pensaments que s'anaven desencadenant un darrere l'altre dins del meu cap sense poder-los aturar de cap manera, com si cada un d'ells fos una fitxa de dòmino que cau i, al seu torn, fa caure la que té més pròxima i així successivament.
Vaig tossir una mica per aclarar-me la veu i també per intentar trencar la inèrcia que estava agafant tot plegat, mentre finalment apartava els meus ulls dels seus per clavar-los damunt un calendari de taula petit, amb imatges d'Itàlia.
Com volia que estigués? Perquè m'ho preguntava? És que aquell gris dels seus ulls li privava de veure'm? O és que es pensava que anava allà a passar l'estona? Segurament ni tan sols s'havia fixat en mi, ni amb la meva aparença ni amb el que jo li havia estat dient fins aleshores, i per ell, el fet que jo estigués dins d'aquella habitació ja era un pas que em feia estar millor. Clar, la última vegada va haver de venir ell a casa, jo no podia sortir d'allà, de la meva presó.
Finalment vaig respondre:
- "Doncs aquest any acabo la carrera, tot i haver faltat un any a les classes me l'he tret a curs per any, ara estic fent el pràcticum, treballo, de tant en tant surto, escric, toco quan puc... i per dins, tot això se'm fa llarguíssim i molt feixuc".
No li vaig voler dir que a les nits també ploro, també tinc por i que tot segueix més o menys allà on ho vam deixar, que l'angoixa em persegueix, que crido sense veu i que la únic que crec que he aconseguit és evitar algunes coses. I ho he aconseguit perquè cada vegada que m'apareixen les faig fora com puc. Però no m'hi he enfrontat encara, només he fugit.
- "Doncs ha arribat l'hora de reduïr una mica la medicació"- va dir, esperant que reaccionés com ho faria aquell que li acaben de dir que ha guanyat la primitiva. Però vaig abaixar els ulls... no sé si seré prou valenta per començar a afrontar tot això; perquè ara arribarà el moment en què se'm tornarà a presentar, i potser aquesta vegada no en podré fugir.
