dijous, 15 / maig / 2008

Jo també ploro per Palestina


He decidit obrir un altre blog per parlar de totes les meves inquietuds polítiques i socials. Esteu tots convidats a fer-hi una visita i a dir-hi la vostra opinió :)

El poble palestí recorda la Naqba, és a dir, 'la catàstrofe', el 15 de maig, l'endemà de l'aniversari de la proclamació de l'estat d'Israel. És una data que recorden amb dolor, car avui fa seixanta anys els palestins van començar a fugir de casa. Tot i amb això, promouen Blogging for Palestina, una iniciativa per a animar els blocaires a dedicar unes paraules a la seva terra. En qualsevol llengua que sigui.
La iniciativa s'inspira en una de semblant, projectada a Jordània, i s'afegeix als actes locals per a recordar la Naqba. No hi ha cap mena de restriccions temàtiques ni lingüístiques: tant s'hi pot parlar del passat, del present o del futur de Palestina, com de política, de societat o d'economia. La pretensió és de compartir pensaments i fer créixer la consciència sobre la situació del país. Els responsables de Blogging for Palestina esperen tenir prou ressò i fer que els mitjans de comunicació en parlin.

dijous, 8 / maig / 2008

Tres anys

Avui fa tres anys, Sergi. Ja han passat tres anys, i amb ells un munt de coses. Ho has vist oi, des d'allà on ets? Han passat tres anys d'aquell maleït diumenge al migdia, el plat de macarrons va quedar a mig menjar, perquè va sonar el telèfon, la tieta va trucar.

Per què? Per què abans de que el despengés el meu germà ja vaig pensar que alguna cosa no anava bé? Per què no em vaig equivocar aquell cop, com tantes altres vegades? No, no em vaig equivocar, avui fa tres anys que la tieta ens deia que te n'havies anat. I ara ploro aquella pèrdua com si algú m'hagués robat el tresor més estimat.

És que per què te n'havies d'anar? Què et faltava aquí? Estic enfadada, no pas amb tu, Sergi, no. Estic enfadada amb l'atzar, amb el destí, o amb el que sigui que va decidir que tu, avui fa tres anys, em deixéssis, ens deixéssis aquí.

I què faré jo ara? Des d'aleshores que no puc aixecar el cap: em torturo nit i dia i em persegueix l’ombra de la tristesa allà on vaig. Tot s’espatlla, tot s’esmicola, tot s’apaga poc a poc. Busco entre les estrelles i demano que tornis, sisplau, que tornis tu i la meva vida que va desaparèixer al mateix instant. Quin mal he fet, per haver de patir tant?

I la lluna em diu a cau d’orella que el cel és molt gran... On ets? Em veus? M’estàs mirant? Diga’m que sí Sergi, m’estic desfent i el cel és tan lluny que, desesperada, busco dins meu. Et tinc aquí dins però sento que te’n vas i em fa molt mal, no m’arranqueu l’ànima d’aquesta manera... si marxes d’aquí et vindré a buscar, i no m’importa el que hagi de caminar...

Oi que em dones la mà? Deixa’m que vingui al teu costat, en aquest món no sé què hi faig. Lluito però no me’n surto, camino i no vaig enlloc, miro i no veig res, escolto i tot és silenci... i m’aparto i deixo passar perquè faig nosa, com una andròmina vella amb qui tothom ensopega al seu pas.

I no puc, no. M’enganyo cada matí, com si encara estiguéssis aquí, i em dic que serà un dia normal... però saps... no hi ha res pitjor que viure amb tant de mal.



Et trobo a faltar molt, moltíssim Sergi... i T’ESTIMO. Mai t’ho vaig poder dir, però tu i jo sabíem que era així, i això mai, mai, mai canviarà. Sigui on sigui, siguem on siguem. Tu em tens a mi, jo una part de tu. Te'n recordes oi?

dilluns, 5 / maig / 2008

Explosió

Fa mal. És horrible. Fa que em senti la pitjor persona del món, i res ni ningú pot evitar-ho ni apaivagar aquest dolor. Dins meu és com si dos meteorits haguessin coincidit a tota velocitat fruit de quelcom molt més enllà que l'estúpid atzar. Res podia aturar-los: havia de passar.


L'explosió m'ha desfet i ara ja no sóc res més que un reflex... un reflex de mi mateixa: una ombra buida, deformada i d'un gris apaivagat que viu de nits sota la manta de vells records, l'unic refugi que em recorda qui era jo i qui vaig ser.

De poc serveix veure tot el que vaig perdre, només conservo aquests records per enyorar-los.

Ulls



Ulls que tot ho miren, que tot ho veuen. Ulls que escolten. Travessen parets i muntanyes, oceans, salten tots els obstacles i tornen a aparèixer.

Ulls que parlen i criden, que esguarden. Que busquen impacients... i que troben.


Troben quan tot sembla perdut.

diumenge, 27 / abril / 2008

Darrere l'arbre

Això és el que s'anomena el "test de l'arbre". És una tècnica projectiva de la personalitat profunda, en el que es poden avaluar diferents aspectes de la persona que fa el dibuix. L'arbre que hi ha aquí dibuixat el vaig fer jo mentre estava a classe, i la interpretació que hi ha aquí baix, l'ha fet l'Anna. Com que pocs em coneixeu, tampoc sabreu si és veritat o no, però s'hi acosta bastant, tot i que algunes coses potser no són ben bé tal i com s'expliquen. Aquí teniu l'anàlisi de la meva personalitat :S




Interpretació:


El món real:
S'imposa una norma personal, necessitat d'un ideal.


El jo, el caràcter:
Equilibri entre introversió i extraversió que mantenen una relació adequada. Preparació de projectes, mètode, serenitat d'ànims i control. Mostra un bloqueig afectiu, inhibició i timidesa afectiva. Desig d'expressar-se, activitat i desig de figurar.


Contactes, aspiracions i estat d'ànim:
Esperit de síntesis, busca "ser", no hi ha preocupació per "semblar", per tant, fuig de les aparences. Sent soledat. Viva, lluita amb sí mateixa, incertesa constant i probables pressions del medi ambient. Sent angoixa.


El món de les idees i la conflictivitat del moment:
Submissió amb el medi ambient, que deprimeixen l'ànim. Oralitat, busca sensacions reasseguradores i gratificants.


La persona en sí mateixa:
Imaginació i sentimentalitat. Bona observació de l'exterior, vivacitat, aptituds visuals, sentit per les exterioritats, necessitat de reconeixement i distinció. Activitat. Autoadmiració, alegria i admiració per les coses del moment, actuals i efímeres. Falta de perspicàcia i mètode.
Tendresa i dolçor. Gaudeix de sí mateixa, se satisfà amb la sensació de la pròpia vida amb tendència a gaudir, encara que posa de manifest els seus errors per necessitat de fer-se castigar o perdonar.
Té un concepte desfavorable de sí mateixa.
Equilibri entre una i les altres relacions del jo i del passat, amb tendència sensible i introvertida.
Acomodació, vitalitat normal i control.
Dependència i timidesa, però poc accentuades.
Capaç de reflexionar sobre les seves experiències i de demorar les seves reaccions. Viu el moment present, interès per les coses concretes, té necessitat de moviment i agitació.
Problemes de relació.
Somiadora, lleu tendència introvertida, susceptible i vulnerable de forma moderada.
Somnis repetitius que faciliten la compensació però no anul·len la tristesa.
Tendència a la depressió i al fatalisme.


dimarts, 22 / abril / 2008

De visita

El metge va dir poques coses, ahir. En veure'm entrar va fer un somriure i es va col·locar bé les ulleres amb el polze i l'índex de la mà dreta. Potser no em reconeixia, fa gairebé dos anys de l'última visita i des d'aleshores ha plogut molt.

Ell portava uns texans clars i lluïa uns cabells grisos canosos pentinats d'una forma molt tradicional que tanmateix li donaven un aire arcaic. No recordava que els tingués d'aquest color, els cabells. El temps també havia passat per casa seva.


Em va fer seure i va començar a fer-me un seguit de preguntes tan subjectives que no sabia ben bé què li havia de respondre. Cap resposta em semblava prou explicativa de tot el que m'havia anat passant al llarg d'aquests mesos, i també em sentia cohibida. Jo pensava que dins d'aquella estança em sentia com una geisha en presència del seu danna: fràgil, neguitosa i atenta a qualsevol indicació, tot intentant dissimular magistralment el meu estat, el meu món intern.


Després d'aquestes preguntes rutinàries i en certa manera obligades, em va mirar, va suspirar i va dir:

- "I bé, com estàs? Com et trobes? Com et sents?"

Li vaig contestar amb un somriure forçat, tot aixecant lleugerament la mirada i aturant-me a l'alçada dels seus llavis secs i contrets. Vaig pensar que el devien amoïnar un munt de coses, però que com tothom, tenia poc temps per dedicar-s'hi. Inconscientment, vaig enlairar un xic més els meus ulls fins a topar amb un nas arrufat, tort i malgirbat, que em va acabar de confirmar que, definitivament, aquell home que em donava consells mèdics potser hauria de fer un pensament i descarregar totes aquestes tensions que se li marcaven a cada facció del seu rostre.

I just abans de respondre, encara vaig gosar mirar-li els ulls de fit a fit, a través de les seves ulleres de color daurat. Uns ulls grisos, igual que tot ell, igual que el dia d'ahir, igual que els pensaments que s'anaven desencadenant un darrere l'altre dins del meu cap sense poder-los aturar de cap manera, com si cada un d'ells fos una fitxa de dòmino que cau i, al seu torn, fa caure la que té més pròxima i així successivament.


Vaig tossir una mica per aclarar-me la veu i també per intentar trencar la inèrcia que estava agafant tot plegat, mentre finalment apartava els meus ulls dels seus per clavar-los damunt un calendari de taula petit, amb imatges d'Itàlia.

Com volia que estigués? Perquè m'ho preguntava? És que aquell gris dels seus ulls li privava de veure'm? O és que es pensava que anava allà a passar l'estona? Segurament ni tan sols s'havia fixat en mi, ni amb la meva aparença ni amb el que jo li havia estat dient fins aleshores, i per ell, el fet que jo estigués dins d'aquella habitació ja era un pas que em feia estar millor. Clar, la última vegada va haver de venir ell a casa, jo no podia sortir d'allà, de la meva presó.


Finalment vaig respondre:

- "Doncs aquest any acabo la carrera, tot i haver faltat un any a les classes me l'he tret a curs per any, ara estic fent el pràcticum, treballo, de tant en tant surto, escric, toco quan puc... i per dins, tot això se'm fa llarguíssim i molt feixuc".

No li vaig voler dir que a les nits també ploro, també tinc por i que tot segueix més o menys allà on ho vam deixar, que l'angoixa em persegueix, que crido sense veu i que la únic que crec que he aconseguit és evitar algunes coses. I ho he aconseguit perquè cada vegada que m'apareixen les faig fora com puc. Però no m'hi he enfrontat encara, només he fugit.


- "Doncs ha arribat l'hora de reduïr una mica la medicació"- va dir, esperant que reaccionés com ho faria aquell que li acaben de dir que ha guanyat la primitiva. Però vaig abaixar els ulls... no sé si seré prou valenta per començar a afrontar tot això; perquè ara arribarà el moment en què se'm tornarà a presentar, i potser aquesta vegada no en podré fugir.

Un premi


Moltes gràcies a: Sense fer soroll, Shadow i DooMMasteR per aquest premi, de debò que és un plaer rebre'l de les vostres mans. Us ho agraeixo de tot cor :)

dimarts, 15 / abril / 2008

Ell i ella

Són moments d’agonia, li deia quan la mirava fugaçment als ulls. Ho deia amb veu baixa, ho deia d’amagat… temia un malefici o una revenja dels estels que l’havien guiat fins allà, fins al seu costat.
Quan ningú el mirava, es convertia en ràbia. Desava l’amabilitat, penjava el seu somriure i s’espolsava amb despreci l’amor que el disfressava. Llavors deixava de ser i perdia la raó.

Ella tancava els ulls, el deixava fer. Desitjava que un d’aquells cops fos l’últim, li feia tant mal… sobretot a l’ànima.
Ell projectava tot el seu mal damunt aquella pell tènue i suau, aquella pell que havia estat tan dolça i ensucrada, que començava a dibuixar un camí fosc i trist fins arribar al seu rostre.
Ella plorava en el més absolut silenci, cridava dins la més absoluta foscor d’aquell bosc espinós, claudicava un final que mai arribava.
Ell inflava els ulls desorbitats, els omplia de sang, i esclatava a batzegades damunt seu, omplint-li de colors apaivagats les entranyes.

I certament, eren moments d'agonia... però cap malefici, cap revenja, cap bruixot enfadat... i els estels continuaven brillant al costat d'una lluna sense llum i esmorteïda.



PAPAS Y MAMAS - DADDIES & MUMMIES - Watch the best video clips here

dijous, 3 / abril / 2008

Estimar en silenci

Aquell dia no entenia com el món continuava com si res hagués passat. La gent semblava no haver-se'n adonat: reien, xerraven, caminaven i anaven a comprar. Les rutines s'esdevenien un dia més, i jo m'ho mirava des d'allà estant, incrèdula, sense entendre el món.

Per mi tot s'havia aturat, tot era estàtic dins meu, i hauria jurat que també era així per fora. No entenia tot aquell moviment, tampoc pretenia fer-ho.

No sabia on clavar els meus ulls. Aquella rapidesa, aquell ritme trepidant em feia sentir encara més desorientada. Si mirava enlaire, fins i tot les flors que hi havia al damunt d'un petit balcó dansaven amb el vent. On era la quietud? Per què no sabia trobar-la?

Que no ho veien? Ell ja no hi era! Com podia seguir girant el món? Com gosava fer-ho?

Durant aquell mes de maig va florir la tristesa per tot el meu cos i els rius es van endur ben lluny el que jo més havia estimat en silenci.

dissabte, 29 / març / 2008

Acte I


[Acte I]

Escena I

S’obra el teló. A l’escenari, en un racó, hi ha un foc encès que il·lumina tota la sala. Al costat del foc hi ha una figura humana asseguda al terra, amb la mirada perduda entre les flames. Davant seu hi ha una tauleta petita desordenada, amb diaris, cendrers, tabac, una ampolla de whisky quasi buida, algunes cartes i papers escrits. A darrera seu, a la paret, hi ha un rellotge. Són les 8 del vespre. Està plorant i a la mà hi subjecta un ganivet. La Duna se sent sola, amargament sola.

Tot està en silenci, només se senten els somics angoixants i arítmics d’ella i el tic-tac del temps que passa i que no cura el dolor.


Escena II

Als pocs minuts, agafa un llapis i un dels papers de la tauleta i, asseguda al terra, va dient en veu baixa mentre escriu:
- “Hi ha un tipus de dolor que no marxa mai. És perenne, perpetu. També és difícil intentar entendre’l, sentir-lo o compartir-lo. És com imaginar-se el gust d’un aliment que mai has provat… de la infinitat de combinacions que hi pot haver… com vols endevinar-ho? És com imaginar-se una olor nova, un nou so, fins i tot un nou tacte.
Aquest dolor no decreix, ans el contrari… i et converteix en una persona apagada malgrat els intents frustrats de canviar el rumb; una persona opaca que no desprèn llum per a res ni per a ningú. Això porta a un camí infinit de cercles en forma d’espiral: les persones primer estan properes perquè els sap greu (fins i tot pena) veure que algú arribi a ser tant insignificant, tant poca cosa, tant miserable i desafortunat. Però… això cansa. Cansa tant que mica en mica la distància va augmentant fins que aquells que un dia havien estat quasi bé part de la teva ànima… ara no són més que una imatge borrosa i llunyana que amb prou feines et miren als ulls. I això alhora augmenta aquest dolor… i és un cercle infinit que no s’acaba mai”


Escena III

Deixa el llapis damunt la taula d’una revolada, com si tot això li fes massa mal per seguir escrivint, i s’encén un cigarret. Les llàgrimes gairebé fonen el terra quan s’hi posen en contacte… perquè cremen de neguit. El fum dansa per davant dels seus ulls extenent-se per tota l’habitació, formant dibuixos abstractes que acompanyen aquesta noia solitària, desesperada i buida.

Quan acaba de fumar, acosta la mà al foc i hi llença el cigarret, deixant escapar el fum de la seva boca com si fos l’últim suspir de vida que queda dins seu. Tot seguit torna a agafar el llapis i segueix:
- “No vull continuar més així, el meu joc s’acaba aquí. (Mira enlaire, com si desitgés unir-se de nou amb algú que l’espera allà dalt). Vull tornar amb ells, vull tornar a sentir què és ser una persona estimada, vull deixar enrere tot aquest dolor que tant em pesa…”

I amb un gest de ràbia incontinguda, rebot el llapis contra la paret i diu, amb una veu rovellada però tan dolça que arribava al fons del cor:
- “Vull morir per saber, per fi, el que per mi serà vida”


Es tanca el teló


[Fi Acte I]